La divina providència de Pau Riba

LA DIVINA PROVIDÈNCIA DE PAU RIBA
Anna Cerdà

Dimecres d’estiu del mes d’octubre de 2006. En Pau ens enxampa amb les braves a mig fer a la barra de l’Amaya, a la Rambla. Ve de fer gestions, i encara n’hi queden més, de fet s’escapa un moment a La Caixa (no se’n salva ningú!) i al tornar trobem lloc per dinar just entre les taules del Rafael Ribó –que a l’acabar, s’atura a saludar- i d’un senyor que sembla el Papuchi. Bon presagi.

Encarregat el menú, ens posem a parlar del que sembla inevitable: Dioptria. Primer perquè ve precisament d’enllestir detalls sobre la seva reedició i segon perquè fa un mes de l’homenatge que li van fer a l’Auditori. El nou Dioptria tindrà una doble reedició: una de facsímil, en digipack, i una altra de luxe, numerada, que intentarà recuperar íntegra la imatge de l’original en què es va basar la portada i inclourà, entre altres coses, un audiovisual que rememora com es va gestar el disc allà pel 1969. La il·lustració de Phillipp Otto Runge que tots coneixem (el jesuset) és només la dotzena part d’un oli pintat el 1809 i fragmentat en nou troços, seguint instruccions de l’artista a son germà. Una obra anomenada Der Morgen, L’Albada.

Mentre esperem que aquest nou llançament tingui data, passem a parlar de Dioptria 2.1, el celebratge (¡!??) dels 35 —en realitat 37—anys d’aquest mític disc.

“A mi no em va agradar el resultat final. Si la idea era versionar el disc en clau de jazz hagués calgut implicar-hi també cantants de jazz, no fer que cantautors i rockers tinguessin prou feines a seguir els arranjaments... Enlloc de facilitar les coses a tota una sèrie de músics, la majoria amics, el que van aconseguir és incomodar-los, fent-los seguir compassos que no són els habituals en ells, etc. Ja em sembla bé que el Llibert Fortuny interpreti Dioptria, i el que vulgui, però en tal cas haurien d’haver trucat a la Mònica Green o a la Carme Canela, que al cap d’allà m’ha fet cors durant molts anys, ¿no? Jo creia que un homenatge te’l feien a favor, i no en contra. En realitat estem parlant d’un pla d’explotació brutal a esquenes de l’autor. Crec que trucaré a la gent de l’Enciclopèdia Catalana per dir-los que a la paraula homenatge hi afegeixin una nova accepció: <> Això a un artista viu i en actiu no se li fa: tenim un país petit, un mercat exigu, i així que li poses dues gotes de més, se satura. Si haguessin dut a terme tot el que es van proposar —pretenien fer una gira i tot—, em condemnaven durant dos anys a la banqueta. Fins i tot la Generalitat em felicità per la subvenció milionària que m’havien concedit a mi. Increïble!”

Com s’entén, doncs, la voluntat d’homenatjar un disc de referència com Dioptria però saltant-se la figura del propi autor?

“Els de la revista Enderrock estaven en fals: els seus lectors el van escollir com a millor disc de la discografia catalana al seu número 100, ja fa gairebé tres anys, i encara no li havien fet els honors. Per més inri havien arribat ja al Rockcol·lecció 24 sense dedicar-ne un al seu autor. I, és clar, tocava! Era la gran ocasió.”

Per tant quan es van adreçar a tu, els vas dir que no et semblava massa bé el plantejament...

“La meva reacció els ha indignat a tots, a sobre parlen de mi com si fos un desagraït i un pessetero.”

A vegades una pensa si això és un mal endèmic del país. Fer les coses malament, vull dir. Intentar fer un homenatge a un disc passant de la persona que l’ha parit...

“Abans el contra Franco justificava qualsevol cosa. Ara s’ha substituït pel fer país. Aquesta excusa permet amagar operacions comercials inconfessables i de gran envergadura. En el fons se m’adrecen com si m’haguessin de salvar d’alguna cosa, tractant-me com si fos un artista acabat i obsolet, com si se m’hagués d’ajudar a recuperar un estatus o una cotització suposadament perduts. Res de presentar el meu últim projecte, Metralletres, per exemple. Ni parlar-ne! Queda millor salvar un nàufrag de morir ofegat… i per sorpresa! Home, una bona sorpresa fou, posem per cas, la que li van fer al meu avi, al Carles Riba, que un dia els amics el van ficar dins un cotxe, el van dur a Cadaqués, li van obrir la porta d’una casa i allà tenia la taula parada i les parets plenes de Dalís, Picassos, etc... Però no: jo els feia falta per la promo i la sorpresa s’acabava aquí. Al principi, fins que no els vaig parar, parlaven fins i tot de l’Any Pau Riba, com qui diu l’Any Quijote! És a dir, una pura operació comercial. A banda de cert xantatge moral… o polític… o simplement comercial: primer muntes tota una història amb no sé quantes institucions i agents que s’hi impliquen sincerament... després qui s’hi nega? Se suposa que si et poses en contra de tota aquesta gent, t’esborren del mapa. Així i tot, quan, a l’hora de la veritat, hi penses un xic, descobreixes que tampoc és que tota aquesta gent t’hagi ajudat mai gaire... S’ha creat una mena de trust on els funcionaris s’han fet els amos del propi sector. Ells maneguen tot el circuit: decideixen qui entronitzar i qui mantenir al marge, dirigeixen festivals, revistes, programes de televisió. Si el Dioptria és tan clau, per exemple, per què ni a mi ni a molta gent no se’ns ha ofert mai de participar en aquests actes que suposadament projecten la nostra cultura a l’exterior? No vull ser víctima del dilema de si callar o explicar tot això. Simplement desitjo que aquest suposat model de producció no es repeteixi, perquè és una fal·làcia. Puc entendre que mani el màrqueting, la promoció, però llavors que no ho anomenin homenatge. Quan vaig preguntar si jo en trauria alguna cosa, em van contestar de seguida que els drets d’autor. És a dir, un plat de llenties d’aquí a un any… que és quan jo ja m’hauré mort d’inanició perquè el meu territori l’estan trepitjant i cultivant ells! I en nom meu!”

Però parlem del concert en sí, què et va semblar?

“No em van deixar ser en la tria d’intèrprets, i crec que hi va haver errors. M’hauria agradat sentir l’Adrià Puntí batallant la Conxita, —em va trucar i tot, però clar, m’imagino que ell és tan o més incòmode que jo...—, m’hauria agradat sentir Antònia Font al galop d’alguna simfonia, m’hauria agradat sentir físicament —oir— el vídeo de l’Albert Pla, tapat pel volum excessiu del grup de base, m’hauria agradat sentir més veus de la resta d’Espanya, m’hauria agradat que algú hagués convidat als germans Batiste, i al Romà Escales, m’hauria agradat que algú hagués convençut al Toti… ”

A banda de tot això, què té Dioptria que arribi fins i tot als més miops?

”Quan vaig presentar l’Astarot al Canet Rock del 77 les crítiques van ser horroroses, en canvi, quan el vam editar l’any 99 tot foren alabances. Amb Jo, la donya i el gripau (1971) recordo que la crítica va ser furibunda, l’Àngel Casas va dir que per fer cançó popular ja en tenia prou cantant ell solet el Sol solet a la dutxa. Anys després em va confessar que no estava gens malament. ¡Cualquier tiempo pasado siempre fué… pasado!
Dioptria va ser un disc paradigmàtic i providencial, en el sentit que sense la intervenció de la providència, no hagués estat el mateix. És un disc que té dues cares (bé, quatre, ja ens entenem!). La primera part ataca el sistema —el sistema puritano-capitalista—, apuntant al més sensible: la família; i dins d’aquesta, el punt més dèbil: la dona patidora, però culpable, en gran part, de sostenir el masclisme prepotent que ha dut la civilització a l’absurd i l’ha abocat a l’autodestrucció. Hi apareixen els arquetipus, la Conxita antieròtica, la noia de porcellana que està buida, la mare bufona que es comporta com una nena petita, l’esposa-meuca... Era la meva manera de dir que s’espavilessin, que abandonessin el paper d’oprimides i es rebel·lessin, que la nova civilització ha de ser un mater-patriarcat. Llavors, entre el primer i el segon disc, em faig hippy… Si el primer és un rebuig a la cultura dels peixos, el segon és un primer esbós de la cultura de l’aiguader. Hi apareixen ja alguns elements que després seran recurrents: el retorn a la natura, a una vida tranqui-la, el rebuig dels diners, la reivindicació del joc, de l’atzar, la crítica a la religió com a element opressor i mercantilista. Entre el primer i el segon disc hi ha el naufragi d’una civilització i el naixement d’una altra. En aquest sentit és clau providencial el tema Taxista. A la primera versió, la que estava impresa a la bossa perquè és la que hi havia d’anar, el protagonista critica l’atur però busca feina; per tant, vol ser útil, integrar-se a la societat. A la versió que finalment hi vaig cantar, en canvi, la que no surt a la bossa, el protagonista ja no busca feina i per tant no es vol integrar: passa de tot. A part que és ja una introducció a la psicodèlia i un primer pas cap a Formentera. No sé si és per això, però el disc té una vitalitat a prova de bombes, i no para de créixer. (I mira que està envoltat d’absurditats, com la nota que hi va afegir l’editor... o el fet que no ens el deixessin presentar al Palau, cosa que vaig respondre enviant-hi una botifarra... —per cert, que el director del Palau era parent del president aquest que acaben de fregir com una ídem—).
En fi: és un disc molt radical. I sincer. I va i ara m’assabento d’això de Der Morgen, L’albada, que tant significa el naixement del dia com el naixement d’una nova singladura de l’humanitat (i no ho dic jo sinó els llibres d’història de l’art). Pura providència!”