Activista: Serapi Soler, per Jacob Cirera

Activista en majuscules, Serapi Soler és part de la història vivent de la innovació musical a la ciutat. Des del col·lectiu Otras Músicas a l’actual Cabaret Hoffman en Serapi no ha parat d’aportar idees, moure grups i aglutinar propostes amb valor afegit i de difícil digestió sense els seus aperitius. Vint-i-cinc anys al marge del monstre del mainstream, ens explica, des de l’orfeó gracienc, lloc on s’ha gestat la seva última invenció, la banda d’Improvitzadors de Barcelona, que la seva motivació segueix intacte i els seus projectes més lliures que mai.


Repàs Històric

Fa 20-25 anys Barcelona podia escoltar els solos de percussió de Takashi Kasamaki, els instruments inventats de Eugene Chatburn o veure una macrobanda d’innovació musical formada per músics de la ciutat, els Naïf; gràcies, en bona part, al Serapi. El seu col·lectiu, “Otras músicas”, mostrava músiques experimentals en el sentit més ampli, movent grups de la ciutat com Koniec, Macromassa o Moisés Moisés, o bé portant gent de fora com l’estat-unitenc, Elliott Sharp.

Amb l’explosió del Noise Pop, el Serapi es va dedicar també a fer de maneger de grups com els Parkinson DC. “El que m’ha tirat més sempre ha estat el rotllo experimental, però quan vaig promocionar grups tenia la política de buscar sempre un punt innovador”.

A principis dels 90 es va embarcar en l’aventura del Nitsa “Llavors existia a la ciutat una disjunció brutal entre la música electrònica i el rock, o erets rockero o maquinero no hi havia punt intermig” – Figures com Sideral, van trencar amb aquest arquetip “Al Nitsa podies veure gent amb samarretes de Sonic Youth o Mercuri rev ballant techno i això era la hòstia en aquell moment; el Sideral era molt inquiet buscant discos i com a màxim et mantenia un hit 10-15 dies” En aquest context va sorgir el nom de Primavera Sound, que despès ha estat adoptat per l’actual festival “Era la nostra vessant Indie, sota la qual varem fer concerts a moltes sales” Els primers anys del Nitsa van ser una continua desfilada de DJs internacionals “Al principi jo era l’únic que portava cotxe i anava buscar al Juan Atkins o al Jeff Mills amb un quatre llaunes” Més tard el Nitsa es va mudar a l’Apolo i al 99 el Serapi va acabar deixant-lo “En el primer local l’ambient era familiar, i de cop vam passar a tenir 1000 persones a l’Apolo. Els primers anys es va mantenir la màgia, però després es va tornar avorrit”.

Llavors va sorgir l’Abaixadors, on l’objectiu era més eclèctic segons el Serapi “L’Abaixadors era un Palau dins d’un pis, apartaves una cortina i de cop veies 200 m2 a banda i banda; semblava un club extret d’una peli del David Lynch” Durant 2 anys a l’Abaixadors si va fer de tot, passes de cine, desfiles de moda, concerts, presentacions, teatre, recitals de poesia... Però l’aventura va ser massa estressant i va absorbir totes les energies del Serapi ”Des del lavabo embussat fins a l’últim poeta, tot m’ho menjava jo, i això era massa”.


Projectes actuals

Actualment el Serapi segueix encara entestat en que sonin altres músiques a la ciutat. Aquest cop amb el nom de Cabaret Hoffman que deu el nom al Cabaret Voltaire dels dadaistes i al científic que va sintetitzar el LSD, amb l’objectiu de mostrar de forma regular música experimental, tot i que aquest terme li fa una mica de “repelus” i prefereix definir la música que programa de forma diferent. “El que no puguis classificar, el que no puguis dir això és Blues, això és Jazz, sinó que diguis, hosti, què és això?” Tot i que reconeix que econòmicament aquests projectes no donen tant com les seves experiències al Nitsa i l’Abaixadors diu que això és el que més el motiva “Simplement és el que m’agrada, fins al punt que m’he buscat una altra feina i així m’hi puc dedicar més lliurement”.

Dins el paraigües de Cabaret Hoffman s’estan gestant projectes molt interessants com el que es vol fer amb l’associació La Olla Expréss” “ Volem editar un col·leccionable de cds que seran un homenatge als grups històrics experimentals de Barcelona de la època, en principi seran 4 cds l’any. El primer any estarà dedicat integrament al bateria Oriol Perucho (...) S’està fent un treball d’arqueologia, perquè en aquests casos cal trobar el vinil per fer la copia, i hem trobat gent que té el vinil intacte, també hem trobat fotos de les gravacions, cartells de l’època,...” o com el cicle “Audicions públiques de col·leccions privades” “Serien audicions de discs o temes que particulars tenen a la seva col·lecció de discos. Hi ha molta gent que té discos molt interessants de grups que ja no sonen o no s’editen i els tenen allà guardadets, i és una pena”.


Però el Serapi confessa que el projecte que actualment el té més il·lusionat és la Banda d’Improvisadors de Barcelona. Quan parla d’ella ens n’adonem a l’instant –“Bàsicament vaig començar a ajuntar els músics que a mi em rotava, això sí buscant l’equilibri entre més joves i més grans (...) La veritat és que la cosa funciona. El problema és que tots viuen de la música, i tenen mil històries. Llavors és difícil trobar temps per assajar (...) Totes les ciutats del món tenen la seva orquestra d’improvisadors, Londres, Viena, París... A Barcelona no n’hi havia cap, i només per promoure-la als festivals europeus que tracten el tema, ja val la pena (...) La formació és una mica majara, tot és molt boig. Hi ha el Creck (Macromassa) fent veus, el Marc Egea amb la viola de roda, el contrabaixista de 12twelve (...) Es tracta d’improvisació conduïda mitjançant els símbols que fa el Pablo Rega, que poden referir-se al tipus de timbre, a que toquin 2 o 3, a l’estil, etc (...) També ens agradaria, més endavant fer un disc de la banda on en cada tema hi participés gent convidada, que tingués o no relació amb la improvisació, com per exemple el Casasses recitant, o d’altres (..)”


Reflexions

En Serapi opina com el seu amic Nubla sobre la necessitat d’un local on es pugui mostrar l’improvisació de forma estable. Diu que Barcelona tindria el potencial per poder ser un lloc de referència pels músics europeus d’aquesta disciplina si aquest lloc existís ”Ara mateix aquestes condicions no existeixen i és difícil portar aquesta tipologia de músics a la ciutat. Els diners, sorolls, permisos, posen les coses molt difícils, però crec que el context és idoni. Ara estan sortint grups com a bolets, hi ha un interès. Vas al LEM i veus que hi ha un públic considerable a cada concert, però és clar, el LEM és un festival d’un mes”.

Quan li preguntem si és necessari mostrar la improvisació en directe ell ho té clar “El millor de tot és que és irrepetible, és el que sentiràs en aquell moment, i no es tornarà a repetir (...) Amb l’orquestra intentem que, per la gent que no està habituada a sentir aquest tipus de coses, sigui quelcom còmic, que no sigui un tostón. Intentem que hi hagi molt canvis (...) Per això per presentar-nos hem agafat una foto d’una orquestra dels anys 30 i els hi hem posat un nas de pallasso a cada un, volent dir que mitjançant la diversió estem mostrant quelcom seriós”.

Conclou que Barcelona és una ciutat amb pocs espais per la quantitat de grups amb qualitat que hi ha actualment, i amb dificultats pel programador. “A Barcelona, per ser programador has de ser home del temps i entendre de futbol perquè quan programis un concert un dia que faci mal temps i jugui el Barça l’has cagat... I la premsa també ajuda poc, perquè mostren esdeveniments un mes abans i, segons quins, encara que siguin el mateix dia, no apareixen”.

Jacob Cirera

MISHIMA

ANEM PER FEINA
per Anna Cerdà

Nota prèvia: Jo als Mishima els conec una miqueta, fa més d’un any que treballo amb ells (primer vam dir que seria la seva còmplice, ara ja vaig pel món dient que en sóc la manager). I ara Nativa –on a vegades col·laboro– m’ha encarregat de fer-los una entrevista, en motiu del seu nou disc, SET TOTA LA VIDA, però amb la feina com a tema vertebrador.

La feina a banda de Mishima


Dani Acedo (baix): Actualmente me dedico a vender en una tienda el disco de Mishima (entre otros) con una promoción que consiste en que a quien lo compre le sale mi nombre de vendedor en el ticket. Es un buen fetiche, quien sabe si se venderá algún dia en una subasta como los pelos de la nariz de Lennon.
Oscar D’Aniello (bateria i ritmes): Formo parte de Facto Delafé y las Flores Azules. Y doy clases particulares a niños.
Dani Vega (guitarra): Llevo uno de los mejores videoclubs de España.
Marc Lloret (teclats i veus): Sóc programador, manager, periodista i músic. Treballo amb altres grups, fent promoció i contractació. Organitzo un festival amb tu –es refereix a l’entrevistadora–. I feines diverses relacionades amb la comunicació i la música, com per exemple l'encàrrec de fer una entrevista a Mishima per Nativa... marrón que, quan no he pogut assumir, te l'han proposat a tu.
David Carabén (guitarra, veu, lletres).: Bàsicament m’he guanyat la vida en el món de la televisió, fent programes en televisions petites.



La música a la feina


D.A.: Sí, todo el dia hay un hilo musical con los Estopa, el Bisbal, la Chenoa y la madre que los parió a todos.
O.D.: Escucho música siempre, todo el día, desde hace muchos años. He trabajado en tiendas de discos, en redacciones de revistas, en la radio y de dj, además de tocar en grupos.
D.V.: Al igual que Oscar, he trabajado en tiendas de discos durante mucho tiempo, y escucho música todo el día, de hecho, es lo que más me gusta de todas las cosas, en casa y en el trabajo.
M.L.: Escolto música amb la que treballo, la que busco, la que haig de conèixer.
D.C.: Sí. Escolto música, sobretot quan escric guions o em documento preparant alguna entrevista.



Mishima: la feina que més t’ha durat?



D.A.: Sí, con diferencia es el que más, es que David no para de enviar jamones en Navidad para que no le dejemos solo y, ya se sabe, por el estómago se conquista al hombre.
O.D.: Supongo que es por la amistad que nos une. Me encanta poder quedar un par de veces a la semana con amigos, tomar unas cervezas, hablar del Barça y de nuestros problemas mientras hacemos canciones.
D.V.: Porque Mishima se ha convertido en un proyecto común en el que todos nos sentimos lo suficientemente a gusto, sobre todo nos sentimos por encima de los egos de cada uno, y eso, eso mola!
M.L.: Mishima és el grup que més ha durat. Per què? El David ens ha aconseguit enganyar assaig a assaig, disc a disc. Cada cop ens posa una pastanaga més gran i més lluny davant dels nostres nassos i nosaltres responem cada cop de forma més i més entusiasta. Tots tenim una personalitat i un rol dins del grup que ens permetem desenvolupar. Ens estimem. Ens coneixem bastant... no sé si massa. Treballem amb grans cançons.
D.C.: No només és la feina que més m’ha durat. També és anterior a la meva parella i a algun dels meus amics. I, segons com, li soc més fidel que a la família.



Conciliació de la vida laboral i musical: com t’ho fas?



D.A.: Como puedo, intentando cuadrar mi dia de fiesta semanal
para poder tocar en los conciertos y para los ensayos le tengo que robar tiempo a mi querida esposa.
D.V.: Tengo libertad de horarios para los conciertos siepre que quiero. Para los ensayos, pues nos lo montamos entre todos.
M.L.: A la primera entrevista avises i proposes condicions per poder assajar i fer bolos. En altres ocasions, fa anys, he hagut de fer malabarismes, mentir, aprofitar viatges de feina per fer bolos (i al revés).
D.C.: He anat guanyant amb els anys una certa llibertat d’horaris a la feina. Però així i tot vaig sempre de cul.




Mishima et serveix per desconectar de la feina? T’agradaria poder-te dedicar només a això?



D.A.: Creo que el sueño de todos es poder dedicarnos a la música un par de años, como mínimo, pero siendo realista ahora mismo es una vía de escape para tomar unas cañas en el Vinilo y hablar durante dos horas de lo que
tenemos que hacer y bla bla la bla bla..... y cada vez ensayamos menos.
O.D.: …………mmmmmmmmmmmmmissssshima!!!! Es una llave de Karate!
M.L.: Em dedico a la música, tot i que no només com a músic. Viure de la meva música, o de la música de Mishima no és un objectiu ni crec que hagi de ser-ho. En concret Mishima no deixa de ser una excusa per no avorrir-nos, per no deprimir-nos, per no morir-nos de fàstic. És una oportunitat per mantenir un grup d'amics que sense el projecte musical no seria tan intens.
D.C.: Sí. M’agradaria poder-me dedicar només a la música i a les meves altres inquietuds artístiques. Però no prou com per sacrificar l’ambició artística. No voldria que la meva vida i el judici sobre la qualitat de les meves cançons acabessin depenent de si les punxen o no a els 40 Principales o de si m’agafa el telèfon o no un alt càrrec del departament de cultura…




Indie=amateur / Professional=venut? Aquí hi ha trampa, no?



D.A.: Uy, a esta pregunta no sé qué decir pero sí que es verdad que cuando algún grupo que te gusta cuando es independiente luego triunfa, te da un poco de rabia y deja de gustarte tanto y piensas ¡qué vendidos!
O.D.: Sí. A la gente le encanta tener tesoros. Un grupo indie en España es eso. Si te van bien las cosas tu público tiende a pensar en la prostitución que es el oficio mas antiguo. Un respeto para las putas.
M.L.: No crec que la independència artística estigui supeditada a la dedicació exclusiva. La independència entenc que ho és respecte les lleis del mercat. Un grup indie que triomfa i s'instal·la en la fórmula que li ha donat èxit, deixa de ser indie no perquè triomfi, sinó perquè deixa d'explorar les seves possibilitats artístiques. Però la història és plena d'exemples de grups que triomfen comercialment amb un disc excel·lent i fracassen amb el següent tant excel·lent com l'anterior.
D.C.: Tens raó. És una trampa. Però guarda una part de realitat. Fixa’t en la història de la democràcia i en l’evolució de les retribucions als parlamentaris. ¿Creus que és el mateix fer política quan ja has solucionat el teu modus vivendi que fer-la quan te’n depèn el plat a taula? Els primers seran més idealistes i lluitaran per la llibertat, els segons seran més realistes i miraran de satisfer les demandes immediates de la població per mantenir el càrrec. En política és fonamental que convisquin ambdues maneres de fer. Jo crec que en la música, en l’art en general, no ho és tant.



Per acabar, per tu MISHIMA és feina?


D.A.: Sí, para mi es mi trabajo principal: he nacido para esto (para ser popstar), lástima que las notas del bajo no se conviertan en monedas de euro cada vez que las toco.
O.D.: Para mi el trabajo es con lo que te ganas el pan. Lo demás son inversiones de tiempo haciendo algo con lo que disfrutas.
D.V.: No, es un work in progress artístico, no lo puedo relacionar con la palabra trabajo.
M.L.: És un projecte al que hi dedico bastant temps. I el dedico amb professionalitat i entusiasme. Però no és, ni vull que sigui, feina obligada per ser retribuït i sobreviure.
D.C.: Sí, perquè és una obligació. I no sempre ve de gust. Potser costa d’entendre que una obligació, amb tots els sacrificis que comporta, te la puguis posar tu mateix. Però ho fas perquè bastant immediatament n’obtens beneficis (et regales música) i a la llarga n’arribes a estar orgullós (has fet obra).