Entrevista a Xavier Baró

Xavier Baró
“Espero que d'aquí a 200 anys no se sàpiga qui ha escrit les meves cançons”
per Marçal Lladó

Quantes vegades hem sentit els músics reivindicar la plena llibertat artística? I quants pocs l'han aconseguida finalment? Entre aquests darrers m'atreviria a comptar-hi el lleidatà Xavier Baró. Enterrats aquells anys 80 on es va veure immers en l'espiral vital i musical del rock, des de fa una dècada ha trobat la seva pròpia veu. L'ha extreta de les àrides terres de Ponent i del que ha pogut desenterrar d'una tradició musical que l'obsessiona per inexistent. On són les cançons que et parlen des del jo? –es pregunta. Per omplir aquest buit, des de La cançó de l'udol ens ha regalat una colla de discos notables. El darrer es diu Flors de joglaria.

Els discos que has fet des de que vas començar a cantar en català mostren una trajectòria coherent i compacta. Per a tu, quina seria la sorpresa que aporta Flors de joglaria?
Tots els meus discos són bastant diferents l’un de l'altre, començant pel concepte sonor i pel temàtic. Flors de joglaria aporta un so nou, diferent, el so del grup en directe. És un disc basat en la combinació d'orgue, veu i guitarra. La temàtica també és bastant nova. Són vuit cançons que parlen de l'amor, des d'un concepte proper al d'Ausiàs March, i una altra que és una crònica històrica, “La caiguda de Lleida”.

El fet de centrar aquest disc en l'amor ha estat una decisió voluntària o espontània?
En principi és espontani. Quan començo a recollir les cançons per fer un disc em trobo que hi ha una sèrie de cançons que tenen una mateixa temàtica. Les ajunto i n'aparto d'altres. Sempre en tinc moltes més de les necessàries, aquesta vegada en tenia més de vint. Les que més m'emocionaven i em reconfortaven eren aquestes, i com que tenia ja el títol em va semblar que donarien color al disc. A més, l'amor l'havia tractat poc com a concepte.

El nexe entre aquesta temàtica amorosa i “La caiguda de Lleida” on el trobaríem?
En el concepte de joglar. Cada una de les cançons té la paraula flor. Les flors de joglaria són el producte del treball del joglar, i aquí ja em lliga aquesta cançó. Vaig dubtar a l'hora de posar-la al disc, però em va semblar que era un contrast interessant. A més, la cançó tampoc l'havia buscada... Tracta la batalla no com un fet merament cronològic o històric, sinó des del punt de vista de les persones. En l'última estrofa, quan la batalla ja s'ha acabat, pels carrers de Lleida hi queden les persones. Això em connecta amb el sentiment del disc.

A cada disc hi tens aquesta cançó de tipus tradicional, primer va ser el “Romanço d'en Vinaixa”, més tard “Contraban”... T'ho marques com un objectiu?
Una mica sí. A cada disc m'agrada posar-hi alguna cançó bastant tradicional, precisament perquè aquest substrat vull que es mantingui viu i jo vull ser-ne un activista. Necessito que hi hagi un element molt vinculat a la tradició però que a la vegada formi part d'un tot contemporani.

En les notes del disc parlaves del forat negre que tenim en la nostra música popular, la cara fosca del costumari català. L'hem de donar per perduda?
S'ha perdut la cançó que parla a partir del jo. És una cosa que està molt present en les cançons escoceses o irlandeses o nord-americanes, allà s'ha conservat molt. A part de les cançons de festa major i les cançons d'amor, és molt important que un poble rebi el llegat del punt de vista, tant personal com religiós o social. Això aquí s'ha perdut i mai s'ha buscat, no t'hi pots dedicar perquè això suposa enterrar la vida. Inclús el cançoner del Joan Amades és molt light. Jo ho trobo a faltar i per això ho escric jo. Espero que d'aquí a 200 anys no se sàpiga qui ha escrit les meves cançons i formin part del cançoner.

La reflexió que ens falta tot aquest tresor perdut la podries haver fet sense el filtre de Dylan, de Guthrie... de tots els americans que han fet el mateix però al seu país?
No se m'havia acudit pensar-ho. Jo sempre he estat molt lligat a la meva tradició, sempre he tingut la necessitat de buscar enrere. Ara, aquests noms que dius han estat almenys un estímul. Et fa enveja que hi hagi gent absolutament actual com Beck que faci coses basades en el seu folklore i que no són postisses, ja veus que porten un substrat cultural a sobre. I són americans, que després diem que només mengen hamburgueses!

Per què no ha sorgit espontàniament aquest procés a casa nostra?
Aquí et cal una inquietud. Hi ha un misteri que a mi em crida. No m'explica mai res però em va obrint portes. En canvi, els escocesos ja neixen amb això, tenen l'herència i no l'han d'anar a buscar.

Dóna la sensació que saps bastant bé el que estàs buscant, sobretot com a compositor...
Sé per on em moc, això sí. Em moc pel món de la lírica popular, que es basa en un substrat de tradició, però sempre amb un punt d'experimentació poètica. És una reflexió personal i a la vegada universal sobre la sorpresa de viure.

I com a músic?
Ara treballo amb una banda estable, l'Art de Troba. És el so que estava buscant i m'hi trobo molt a gust. Em permet expressar i experimentar. Són músics amb qui tinc una relació molt directa i molt oberta. A més, aquest so pot donar molt de si perquè no està explorat ni en un 25%. No sé si serà la meva banda definitiva però per mi ho podria ser.

En el disc anterior va portar la batuta en Ramon Godes i ara la pren en Víctor Verdú, tot i que estan tots dos allà. A què es deu aquest traspàs de poders?
És molt senzill. En aquest disc he tingut jo l'última paraula, però en Víctor té més protagonisme perquè està treballat tancats en una habitació ell i jo sols, inclús hem fet molts concerts amb aquest format. Les cançons han crescut amb un so d'orgue i guitarra. El so de l'orgue era nou per a mi i m'ha excitat molt, ha donat una textura a aquest disc que no tenia cap dels altres. Treballem amb el so de l'orgue litúrgic, no utilitzem hammonds ni res d'això. Per a mi, l'orgue és el que hem sentit tota la vida a les esglésies. El hammond és pel jazz.

Les guitarres elèctriques han quedat enrere definitivament?
En aquest disc la toco en un dels temes, “Festa”. Però no la puc utilitzar, les coses han canviat. Tot i que el so elèctric m'agrada molt i em continua interessant. Ara, el format rock ja és una altra cosa. La bateria sí que l'he descartat bastant.

Enyores alguna cosa de l'època de Primavera Negra i dels 80?
Res. El que lamento és haver-la viscut. Per a mi és una època molt dolenta, en molts aspectes. Els anys 80 són els anys de la destrucció d'un pensament, d'una forma autodidacta i artesanal de fer les coses. És el moment en què apareixen els grans depredadors dels negocis.

Ara mateix ets un artista respectadíssim per la crítica. Però a nivell més laboral, com et va en el món de la música? Vendes, bolos, ...
Hi ha temporades més bones i més dolentes però no faig massa bolos ni venc massa discos. Temps de destrals es va vendre bastant, es van fer dues edicions i vaig fer més bolos que mai, però no els suficients com per poder tenir una base sobre la que edificar nous projectes amb calma. De totes maneres, procuro dedicar-me a això i no fer massa coses més. Hi ha dies en què te'n canses, però llavors et surt un bolo i t'animes. Però el dia a dia és molt difícil. Com va dir l'Oriol Tranvia, el vàter sempre està ocupat i sempre hi ha el mateix a dintre.

MARÇAL LLADÓ

Entrevista a Mr Hubba y el Mono Inventor.

MR HUBBA Y EL MONO INVENTOR
“Si no ens escoltés ningú, no faríem música”
per Jordi Oliveras

Mr Hubba y El Mono Inventor són una proposta peculiar al nostre panorama. No són fàcils de classificar. Tenint proximitat amb la cultura pop i formacions d’aquest estil, practiquen música més propera a l’electrònica, tot i jugar també amb recursos poc habituals en aquest camp. El projecte va prendre forma fa un parell d’anys i ara editen el disc Stargarder que presentaran el proper dia 12 a l’Hipersons.
La singularitat del grup també es reflecteix en la conversa amb Guille Martorell i Miguel Yuste, els seus únics components. Una conversa amb certa complexitat, pel soroll del lloc on ens vam trobar, i també per un ús complex (al menys per la transcripció de l’entrevista) del bilingüisme. No obstant, crec que a la conversa hi ha motius de sobra per interessar-se pel seu món.

Com és la vostra jornada diària habitual? A què us dediqueu?
Guille: Els dos estudiem música, i a part toquem, en aquest i en altres grups. Jo també estic amb El Chico con la espina en el costado i amb Abús.
Miguel: Yo he dejado otros proyectos. He decidido centrarme en esto.
G: Dediquem a estudiar música el mateix temps que un altre dedicaria a estudiar econòmiques.

Què va passar amb Jellyfish Skies, Guille, el teu anterior projecte?
G: Cada cop estava més a Barcelona. Artísticament tenia ganes de fer una altra cosa, però estava encantat i ens ho passàvem molt bé. Encara ens trobem ara, i ho passem bomba. Era un projecte de rock, pur i bàsic.

Com us vau reunir vosaltres dos?
G: Estudiant a la mateixa classe.
M: En clase de guitarra.
G: Vam començar fent demos. Feia temps que ho fèiem, però un dia vam decidir convertir-ho en un grup.

Ha evolucionat el vostre projecte?
M: Ha evolucionado mucho.
G: Treballem molt. Igual abans era més reflexiu. Primer només ens dedicàvem a gravar en una habitació amb les nostres cintes. Després, en tocar en concert davant de gent, i amb una altra mena d'ambient, tendeixes a una altra cosa.
M: También que somos receptivos a todo. Un día tenemos una caja de ritmos y la usamos. O un xilófono, o lo que sea. No es nada premeditado, ... Seguramente el próximo disco será muy diferente, y el otro no tendrá nada que ver.

Com preveieu la vostra evolució?
M: Contaremos con mas gente en el próximo disco.
G: Això si que és un canvi definitiu. Al proper hi haurà molts més músics, perquè ja portem com vuit col·laboracions.

Quan et mires el currículum de Mr Hubba, sorprèn la quantitat de concerts que han fet per diverses ciutats europees. Com ho feu per trobar concerts a fora?
M: El mismo esfuerzo para toca fuera que para tocar aquí. Nos salen más cosas fuera que aquí.

Heu enviat demos a gent que coneixíeu?
M: A gente que no conocíamos de nada. No tenemos ni promotor ni nada.

Davant de quanta gent toqueu quan toqueu fora?
M: Depende del bolo.
G: Varía, de diez personas a trescientas, ...

Paguen bé?
M: Al ser dos personas es más fácil. Nos pagan lo suficiente como para poder hacerlo y volver con algo de dinero.
G: Si no, no lo haríamos.
M: Al principio sí, pero ahora no lo haríamos.

Ara en concret teniu vàries dates, no?
M: Del 19 de noviembre al 6 de diciembre vamos a Bélgica, Austria y Alemania. 15 días.
G: Y despúes nos vamos a Amsterdam. La misma promotora nos organiza tres conciertos allí. Dos en la misma sala y otro en otro sitio.

La gent us coneix, fora?
G: No hi ha hagut res de premsa, potser perquè no hem tingut res per presentar fins ara. Al concert de la Tate no hi havia premsa, però hi havia 300 persones. Erem dos grups, nosaltres i uns anglesos.
M: Con lo que ganamos en la Tate pudimos ir a Inglaterra, Alemania y Irlanda.
G: No queremos premiar un promotor que nos pague una miseria aprovechando otro que el día antes nos ha pagado lo que nos tenía que pagar, pero sí que en las giras lo miramos un poco en global.

A Barcelona us sentiu sols artísticament o us sentiu aprop d'algú?
G: Hi ha la gent del Sónar i la gent del LEM que ens han fet sentir bastant bé en aquesta ciutat. A nivell més personal, ens sentim propers a gent amb qui ens veiem i compartim coses, que no ho diries mai, per la distància artística o estilística.
M: Además somos muy abiertos.

Quin és el paper de Cristian Vogel al disc?
M: Ha hecho la mitad del disco.

S’ha implicat molt?
G: Sí, per què crec que ell no fa res que no li agradi. Lo bueno es que el día que fuimos a verlo en el estudio comentó que estaría bien que algunos de los temas los mezclara Joe Robinson, que tiene un premio Mercury por producir a Badly Drawn Boy, ... y los dos le dieron al disco los toques justos que necesitaba.

A què és degut que ho graveu tot en cintes?
M: No és un manifiesto, una filosofía, ni nada así. Primero no teníamos otra cosa. Luego nos acabó gustando y nos va muy bien.
G: S'adequa als instruments que fem servir, dels anys vuitanta, setanta,... analògics.
M: El estudio de Cristian es analógico también y ya lo completa.
G: Y no lo sabíamos. Sabíamos que era un crac y fuimos por esto, pero luego vimos que le encantaba la onda.

Què escolteu que tingui relació amb el que feu?
G: Et diem lo últim, que sinó no acabarem mai. Tot té a veure amb el que fem. Jo no crec que sigui capaç d'escoltar res que no m’influenciï. Avui he escoltat West Side Story, Cole Porter cantat per diferents artistes, Satie, Brian Eno, Tangerine Dream, ahir vam escoltar Mahler, a l’Auditori, ... fantàstic el nou director, japonès, superexpressiu, boníssim, ...
M: Todo influencia. No sólo música, también pintura, mujeres, ... es cierto.

Si dieu Brian Eno, Tangerine Dream o Cole Porter, ho entenc, ...
G: Bé, és que en el moment que vam començar el projecte, Tangerine Dream i Brian Eno els vam escoltar molt, i Cole Porter després l'hem escoltat moltíssim. Brian Eno per la filosofia i Tangerine Dream pel so. Només com a exemple, eh? Hi ha moltes més coses, ... que després ho sintetitzeu i quedem classificats, ...

A mi, m'és més fàcil trobar referents antics que contemporanis en la vostra música.
G: Pot ser perfectament.

D'aquí, hi ha alguna cosa que considereu propera?
M: Compositores clásicos, un montón. Desde Paco de Lucía hasta cualquier cosa.
G: O un semàfor, una pel·lícula, ...

Ho parleu això, de les influències?
G: Acostumem a fer els temes bastant per separat, però apart de la composició hi ha tantes coses que fem junts: el so, els arranjaments, ... que quan acabem un tema, l’acabem sentint dels dos.

Quan us vaig veure l’any passat, al LEM, vaig pensar que s'ha de tenir molt de temple per mantenir el vostre tempo. El ritme de vida actual és diferent.
G: Però, per exemple, al LEM el públic va estar genial.
M: Estamos de acuerdo. A mi me cuesta más hacer esta música que algo más rítmico. Necesito más concentración. Poner más de mí.
G: Per estadística, el nostre grup demana una mica més per part del públic. Una mica més. No gaire més.

Què és el que més us interessa del futur del vostre projecte artístic? Posaré diferents exemples. La pasta?
M: Pasta, poca vamos a ver.
G: No, ... a ver, ... El que més, no, però quan més professionalitzes una història, més t'hi pots dedicar. Pequem de somniadors. No arribes al que pensaves però si arribes al 50%, igual és bastant.
M: No podemos pensarlo como un hobby. Si no, no saldríamos de Barcelona.

Que us escoltin?
G: És bàsic. Si no ens escoltés ningú, no faríem música.
M: Si no me escuchan, no toco.
G: Yo creo que ni compondríamos. Yo hago un tema y es para ver qué piensas y luego qué piensa la gente. Y cuanta más gente, mejor.

Hi ha gent que diuen que toquen per ells.
G: Jo crec que són mentiders.

Que us valori la crítica o algú?
G: A mí me hace más ilusión que otro músico diga que le ha gustado que un crítico.
M: Es que fastidia, ¿no?, que un crítico diga algo malo. Las críticas que se hacen hoy, a mi me parecen muy malas. No creo que una persona deba dar una opinión e intentar que los demás lo vean así. Debería explicar más y valorar menos.
G: Jo valoro molt la opinió d'un músic, respecte a la d'algú que és periodista simplement.

Creus que un músic està més preparat per valorar música?
G: Per escriure no, però per valorar-la, si. Veus periodisme musical que està escrit superbé, com si haguessin escrit una cançó perfecta. Quan llegeixo crítica de fora em costa menys enfadar-me. La crítica d'aquí la controlen els quatre de sempre i em sap una mica de greu.

http://www.myspace.com/hubbamono
http://www.mrhubba.com/

La divina providència de Pau Riba

LA DIVINA PROVIDÈNCIA DE PAU RIBA
Anna Cerdà

Dimecres d’estiu del mes d’octubre de 2006. En Pau ens enxampa amb les braves a mig fer a la barra de l’Amaya, a la Rambla. Ve de fer gestions, i encara n’hi queden més, de fet s’escapa un moment a La Caixa (no se’n salva ningú!) i al tornar trobem lloc per dinar just entre les taules del Rafael Ribó –que a l’acabar, s’atura a saludar- i d’un senyor que sembla el Papuchi. Bon presagi.

Encarregat el menú, ens posem a parlar del que sembla inevitable: Dioptria. Primer perquè ve precisament d’enllestir detalls sobre la seva reedició i segon perquè fa un mes de l’homenatge que li van fer a l’Auditori. El nou Dioptria tindrà una doble reedició: una de facsímil, en digipack, i una altra de luxe, numerada, que intentarà recuperar íntegra la imatge de l’original en què es va basar la portada i inclourà, entre altres coses, un audiovisual que rememora com es va gestar el disc allà pel 1969. La il·lustració de Phillipp Otto Runge que tots coneixem (el jesuset) és només la dotzena part d’un oli pintat el 1809 i fragmentat en nou troços, seguint instruccions de l’artista a son germà. Una obra anomenada Der Morgen, L’Albada.

Mentre esperem que aquest nou llançament tingui data, passem a parlar de Dioptria 2.1, el celebratge (¡!??) dels 35 —en realitat 37—anys d’aquest mític disc.

“A mi no em va agradar el resultat final. Si la idea era versionar el disc en clau de jazz hagués calgut implicar-hi també cantants de jazz, no fer que cantautors i rockers tinguessin prou feines a seguir els arranjaments... Enlloc de facilitar les coses a tota una sèrie de músics, la majoria amics, el que van aconseguir és incomodar-los, fent-los seguir compassos que no són els habituals en ells, etc. Ja em sembla bé que el Llibert Fortuny interpreti Dioptria, i el que vulgui, però en tal cas haurien d’haver trucat a la Mònica Green o a la Carme Canela, que al cap d’allà m’ha fet cors durant molts anys, ¿no? Jo creia que un homenatge te’l feien a favor, i no en contra. En realitat estem parlant d’un pla d’explotació brutal a esquenes de l’autor. Crec que trucaré a la gent de l’Enciclopèdia Catalana per dir-los que a la paraula homenatge hi afegeixin una nova accepció: <> Això a un artista viu i en actiu no se li fa: tenim un país petit, un mercat exigu, i així que li poses dues gotes de més, se satura. Si haguessin dut a terme tot el que es van proposar —pretenien fer una gira i tot—, em condemnaven durant dos anys a la banqueta. Fins i tot la Generalitat em felicità per la subvenció milionària que m’havien concedit a mi. Increïble!”

Com s’entén, doncs, la voluntat d’homenatjar un disc de referència com Dioptria però saltant-se la figura del propi autor?

“Els de la revista Enderrock estaven en fals: els seus lectors el van escollir com a millor disc de la discografia catalana al seu número 100, ja fa gairebé tres anys, i encara no li havien fet els honors. Per més inri havien arribat ja al Rockcol·lecció 24 sense dedicar-ne un al seu autor. I, és clar, tocava! Era la gran ocasió.”

Per tant quan es van adreçar a tu, els vas dir que no et semblava massa bé el plantejament...

“La meva reacció els ha indignat a tots, a sobre parlen de mi com si fos un desagraït i un pessetero.”

A vegades una pensa si això és un mal endèmic del país. Fer les coses malament, vull dir. Intentar fer un homenatge a un disc passant de la persona que l’ha parit...

“Abans el contra Franco justificava qualsevol cosa. Ara s’ha substituït pel fer país. Aquesta excusa permet amagar operacions comercials inconfessables i de gran envergadura. En el fons se m’adrecen com si m’haguessin de salvar d’alguna cosa, tractant-me com si fos un artista acabat i obsolet, com si se m’hagués d’ajudar a recuperar un estatus o una cotització suposadament perduts. Res de presentar el meu últim projecte, Metralletres, per exemple. Ni parlar-ne! Queda millor salvar un nàufrag de morir ofegat… i per sorpresa! Home, una bona sorpresa fou, posem per cas, la que li van fer al meu avi, al Carles Riba, que un dia els amics el van ficar dins un cotxe, el van dur a Cadaqués, li van obrir la porta d’una casa i allà tenia la taula parada i les parets plenes de Dalís, Picassos, etc... Però no: jo els feia falta per la promo i la sorpresa s’acabava aquí. Al principi, fins que no els vaig parar, parlaven fins i tot de l’Any Pau Riba, com qui diu l’Any Quijote! És a dir, una pura operació comercial. A banda de cert xantatge moral… o polític… o simplement comercial: primer muntes tota una història amb no sé quantes institucions i agents que s’hi impliquen sincerament... després qui s’hi nega? Se suposa que si et poses en contra de tota aquesta gent, t’esborren del mapa. Així i tot, quan, a l’hora de la veritat, hi penses un xic, descobreixes que tampoc és que tota aquesta gent t’hagi ajudat mai gaire... S’ha creat una mena de trust on els funcionaris s’han fet els amos del propi sector. Ells maneguen tot el circuit: decideixen qui entronitzar i qui mantenir al marge, dirigeixen festivals, revistes, programes de televisió. Si el Dioptria és tan clau, per exemple, per què ni a mi ni a molta gent no se’ns ha ofert mai de participar en aquests actes que suposadament projecten la nostra cultura a l’exterior? No vull ser víctima del dilema de si callar o explicar tot això. Simplement desitjo que aquest suposat model de producció no es repeteixi, perquè és una fal·làcia. Puc entendre que mani el màrqueting, la promoció, però llavors que no ho anomenin homenatge. Quan vaig preguntar si jo en trauria alguna cosa, em van contestar de seguida que els drets d’autor. És a dir, un plat de llenties d’aquí a un any… que és quan jo ja m’hauré mort d’inanició perquè el meu territori l’estan trepitjant i cultivant ells! I en nom meu!”

Però parlem del concert en sí, què et va semblar?

“No em van deixar ser en la tria d’intèrprets, i crec que hi va haver errors. M’hauria agradat sentir l’Adrià Puntí batallant la Conxita, —em va trucar i tot, però clar, m’imagino que ell és tan o més incòmode que jo...—, m’hauria agradat sentir Antònia Font al galop d’alguna simfonia, m’hauria agradat sentir físicament —oir— el vídeo de l’Albert Pla, tapat pel volum excessiu del grup de base, m’hauria agradat sentir més veus de la resta d’Espanya, m’hauria agradat que algú hagués convidat als germans Batiste, i al Romà Escales, m’hauria agradat que algú hagués convençut al Toti… ”

A banda de tot això, què té Dioptria que arribi fins i tot als més miops?

”Quan vaig presentar l’Astarot al Canet Rock del 77 les crítiques van ser horroroses, en canvi, quan el vam editar l’any 99 tot foren alabances. Amb Jo, la donya i el gripau (1971) recordo que la crítica va ser furibunda, l’Àngel Casas va dir que per fer cançó popular ja en tenia prou cantant ell solet el Sol solet a la dutxa. Anys després em va confessar que no estava gens malament. ¡Cualquier tiempo pasado siempre fué… pasado!
Dioptria va ser un disc paradigmàtic i providencial, en el sentit que sense la intervenció de la providència, no hagués estat el mateix. És un disc que té dues cares (bé, quatre, ja ens entenem!). La primera part ataca el sistema —el sistema puritano-capitalista—, apuntant al més sensible: la família; i dins d’aquesta, el punt més dèbil: la dona patidora, però culpable, en gran part, de sostenir el masclisme prepotent que ha dut la civilització a l’absurd i l’ha abocat a l’autodestrucció. Hi apareixen els arquetipus, la Conxita antieròtica, la noia de porcellana que està buida, la mare bufona que es comporta com una nena petita, l’esposa-meuca... Era la meva manera de dir que s’espavilessin, que abandonessin el paper d’oprimides i es rebel·lessin, que la nova civilització ha de ser un mater-patriarcat. Llavors, entre el primer i el segon disc, em faig hippy… Si el primer és un rebuig a la cultura dels peixos, el segon és un primer esbós de la cultura de l’aiguader. Hi apareixen ja alguns elements que després seran recurrents: el retorn a la natura, a una vida tranqui-la, el rebuig dels diners, la reivindicació del joc, de l’atzar, la crítica a la religió com a element opressor i mercantilista. Entre el primer i el segon disc hi ha el naufragi d’una civilització i el naixement d’una altra. En aquest sentit és clau providencial el tema Taxista. A la primera versió, la que estava impresa a la bossa perquè és la que hi havia d’anar, el protagonista critica l’atur però busca feina; per tant, vol ser útil, integrar-se a la societat. A la versió que finalment hi vaig cantar, en canvi, la que no surt a la bossa, el protagonista ja no busca feina i per tant no es vol integrar: passa de tot. A part que és ja una introducció a la psicodèlia i un primer pas cap a Formentera. No sé si és per això, però el disc té una vitalitat a prova de bombes, i no para de créixer. (I mira que està envoltat d’absurditats, com la nota que hi va afegir l’editor... o el fet que no ens el deixessin presentar al Palau, cosa que vaig respondre enviant-hi una botifarra... —per cert, que el director del Palau era parent del president aquest que acaben de fregir com una ídem—).
En fi: és un disc molt radical. I sincer. I va i ara m’assabento d’això de Der Morgen, L’albada, que tant significa el naixement del dia com el naixement d’una nova singladura de l’humanitat (i no ho dic jo sinó els llibres d’història de l’art). Pura providència!”