Activista: Serapi Soler, per Jacob Cirera

Activista en majuscules, Serapi Soler és part de la història vivent de la innovació musical a la ciutat. Des del col·lectiu Otras Músicas a l’actual Cabaret Hoffman en Serapi no ha parat d’aportar idees, moure grups i aglutinar propostes amb valor afegit i de difícil digestió sense els seus aperitius. Vint-i-cinc anys al marge del monstre del mainstream, ens explica, des de l’orfeó gracienc, lloc on s’ha gestat la seva última invenció, la banda d’Improvitzadors de Barcelona, que la seva motivació segueix intacte i els seus projectes més lliures que mai.


Repàs Històric

Fa 20-25 anys Barcelona podia escoltar els solos de percussió de Takashi Kasamaki, els instruments inventats de Eugene Chatburn o veure una macrobanda d’innovació musical formada per músics de la ciutat, els Naïf; gràcies, en bona part, al Serapi. El seu col·lectiu, “Otras músicas”, mostrava músiques experimentals en el sentit més ampli, movent grups de la ciutat com Koniec, Macromassa o Moisés Moisés, o bé portant gent de fora com l’estat-unitenc, Elliott Sharp.

Amb l’explosió del Noise Pop, el Serapi es va dedicar també a fer de maneger de grups com els Parkinson DC. “El que m’ha tirat més sempre ha estat el rotllo experimental, però quan vaig promocionar grups tenia la política de buscar sempre un punt innovador”.

A principis dels 90 es va embarcar en l’aventura del Nitsa “Llavors existia a la ciutat una disjunció brutal entre la música electrònica i el rock, o erets rockero o maquinero no hi havia punt intermig” – Figures com Sideral, van trencar amb aquest arquetip “Al Nitsa podies veure gent amb samarretes de Sonic Youth o Mercuri rev ballant techno i això era la hòstia en aquell moment; el Sideral era molt inquiet buscant discos i com a màxim et mantenia un hit 10-15 dies” En aquest context va sorgir el nom de Primavera Sound, que despès ha estat adoptat per l’actual festival “Era la nostra vessant Indie, sota la qual varem fer concerts a moltes sales” Els primers anys del Nitsa van ser una continua desfilada de DJs internacionals “Al principi jo era l’únic que portava cotxe i anava buscar al Juan Atkins o al Jeff Mills amb un quatre llaunes” Més tard el Nitsa es va mudar a l’Apolo i al 99 el Serapi va acabar deixant-lo “En el primer local l’ambient era familiar, i de cop vam passar a tenir 1000 persones a l’Apolo. Els primers anys es va mantenir la màgia, però després es va tornar avorrit”.

Llavors va sorgir l’Abaixadors, on l’objectiu era més eclèctic segons el Serapi “L’Abaixadors era un Palau dins d’un pis, apartaves una cortina i de cop veies 200 m2 a banda i banda; semblava un club extret d’una peli del David Lynch” Durant 2 anys a l’Abaixadors si va fer de tot, passes de cine, desfiles de moda, concerts, presentacions, teatre, recitals de poesia... Però l’aventura va ser massa estressant i va absorbir totes les energies del Serapi ”Des del lavabo embussat fins a l’últim poeta, tot m’ho menjava jo, i això era massa”.


Projectes actuals

Actualment el Serapi segueix encara entestat en que sonin altres músiques a la ciutat. Aquest cop amb el nom de Cabaret Hoffman que deu el nom al Cabaret Voltaire dels dadaistes i al científic que va sintetitzar el LSD, amb l’objectiu de mostrar de forma regular música experimental, tot i que aquest terme li fa una mica de “repelus” i prefereix definir la música que programa de forma diferent. “El que no puguis classificar, el que no puguis dir això és Blues, això és Jazz, sinó que diguis, hosti, què és això?” Tot i que reconeix que econòmicament aquests projectes no donen tant com les seves experiències al Nitsa i l’Abaixadors diu que això és el que més el motiva “Simplement és el que m’agrada, fins al punt que m’he buscat una altra feina i així m’hi puc dedicar més lliurement”.

Dins el paraigües de Cabaret Hoffman s’estan gestant projectes molt interessants com el que es vol fer amb l’associació La Olla Expréss” “ Volem editar un col·leccionable de cds que seran un homenatge als grups històrics experimentals de Barcelona de la època, en principi seran 4 cds l’any. El primer any estarà dedicat integrament al bateria Oriol Perucho (...) S’està fent un treball d’arqueologia, perquè en aquests casos cal trobar el vinil per fer la copia, i hem trobat gent que té el vinil intacte, també hem trobat fotos de les gravacions, cartells de l’època,...” o com el cicle “Audicions públiques de col·leccions privades” “Serien audicions de discs o temes que particulars tenen a la seva col·lecció de discos. Hi ha molta gent que té discos molt interessants de grups que ja no sonen o no s’editen i els tenen allà guardadets, i és una pena”.


Però el Serapi confessa que el projecte que actualment el té més il·lusionat és la Banda d’Improvisadors de Barcelona. Quan parla d’ella ens n’adonem a l’instant –“Bàsicament vaig començar a ajuntar els músics que a mi em rotava, això sí buscant l’equilibri entre més joves i més grans (...) La veritat és que la cosa funciona. El problema és que tots viuen de la música, i tenen mil històries. Llavors és difícil trobar temps per assajar (...) Totes les ciutats del món tenen la seva orquestra d’improvisadors, Londres, Viena, París... A Barcelona no n’hi havia cap, i només per promoure-la als festivals europeus que tracten el tema, ja val la pena (...) La formació és una mica majara, tot és molt boig. Hi ha el Creck (Macromassa) fent veus, el Marc Egea amb la viola de roda, el contrabaixista de 12twelve (...) Es tracta d’improvisació conduïda mitjançant els símbols que fa el Pablo Rega, que poden referir-se al tipus de timbre, a que toquin 2 o 3, a l’estil, etc (...) També ens agradaria, més endavant fer un disc de la banda on en cada tema hi participés gent convidada, que tingués o no relació amb la improvisació, com per exemple el Casasses recitant, o d’altres (..)”


Reflexions

En Serapi opina com el seu amic Nubla sobre la necessitat d’un local on es pugui mostrar l’improvisació de forma estable. Diu que Barcelona tindria el potencial per poder ser un lloc de referència pels músics europeus d’aquesta disciplina si aquest lloc existís ”Ara mateix aquestes condicions no existeixen i és difícil portar aquesta tipologia de músics a la ciutat. Els diners, sorolls, permisos, posen les coses molt difícils, però crec que el context és idoni. Ara estan sortint grups com a bolets, hi ha un interès. Vas al LEM i veus que hi ha un públic considerable a cada concert, però és clar, el LEM és un festival d’un mes”.

Quan li preguntem si és necessari mostrar la improvisació en directe ell ho té clar “El millor de tot és que és irrepetible, és el que sentiràs en aquell moment, i no es tornarà a repetir (...) Amb l’orquestra intentem que, per la gent que no està habituada a sentir aquest tipus de coses, sigui quelcom còmic, que no sigui un tostón. Intentem que hi hagi molt canvis (...) Per això per presentar-nos hem agafat una foto d’una orquestra dels anys 30 i els hi hem posat un nas de pallasso a cada un, volent dir que mitjançant la diversió estem mostrant quelcom seriós”.

Conclou que Barcelona és una ciutat amb pocs espais per la quantitat de grups amb qualitat que hi ha actualment, i amb dificultats pel programador. “A Barcelona, per ser programador has de ser home del temps i entendre de futbol perquè quan programis un concert un dia que faci mal temps i jugui el Barça l’has cagat... I la premsa també ajuda poc, perquè mostren esdeveniments un mes abans i, segons quins, encara que siguin el mateix dia, no apareixen”.

Jacob Cirera

MISHIMA

ANEM PER FEINA
per Anna Cerdà

Nota prèvia: Jo als Mishima els conec una miqueta, fa més d’un any que treballo amb ells (primer vam dir que seria la seva còmplice, ara ja vaig pel món dient que en sóc la manager). I ara Nativa –on a vegades col·laboro– m’ha encarregat de fer-los una entrevista, en motiu del seu nou disc, SET TOTA LA VIDA, però amb la feina com a tema vertebrador.

La feina a banda de Mishima


Dani Acedo (baix): Actualmente me dedico a vender en una tienda el disco de Mishima (entre otros) con una promoción que consiste en que a quien lo compre le sale mi nombre de vendedor en el ticket. Es un buen fetiche, quien sabe si se venderá algún dia en una subasta como los pelos de la nariz de Lennon.
Oscar D’Aniello (bateria i ritmes): Formo parte de Facto Delafé y las Flores Azules. Y doy clases particulares a niños.
Dani Vega (guitarra): Llevo uno de los mejores videoclubs de España.
Marc Lloret (teclats i veus): Sóc programador, manager, periodista i músic. Treballo amb altres grups, fent promoció i contractació. Organitzo un festival amb tu –es refereix a l’entrevistadora–. I feines diverses relacionades amb la comunicació i la música, com per exemple l'encàrrec de fer una entrevista a Mishima per Nativa... marrón que, quan no he pogut assumir, te l'han proposat a tu.
David Carabén (guitarra, veu, lletres).: Bàsicament m’he guanyat la vida en el món de la televisió, fent programes en televisions petites.



La música a la feina


D.A.: Sí, todo el dia hay un hilo musical con los Estopa, el Bisbal, la Chenoa y la madre que los parió a todos.
O.D.: Escucho música siempre, todo el día, desde hace muchos años. He trabajado en tiendas de discos, en redacciones de revistas, en la radio y de dj, además de tocar en grupos.
D.V.: Al igual que Oscar, he trabajado en tiendas de discos durante mucho tiempo, y escucho música todo el día, de hecho, es lo que más me gusta de todas las cosas, en casa y en el trabajo.
M.L.: Escolto música amb la que treballo, la que busco, la que haig de conèixer.
D.C.: Sí. Escolto música, sobretot quan escric guions o em documento preparant alguna entrevista.



Mishima: la feina que més t’ha durat?



D.A.: Sí, con diferencia es el que más, es que David no para de enviar jamones en Navidad para que no le dejemos solo y, ya se sabe, por el estómago se conquista al hombre.
O.D.: Supongo que es por la amistad que nos une. Me encanta poder quedar un par de veces a la semana con amigos, tomar unas cervezas, hablar del Barça y de nuestros problemas mientras hacemos canciones.
D.V.: Porque Mishima se ha convertido en un proyecto común en el que todos nos sentimos lo suficientemente a gusto, sobre todo nos sentimos por encima de los egos de cada uno, y eso, eso mola!
M.L.: Mishima és el grup que més ha durat. Per què? El David ens ha aconseguit enganyar assaig a assaig, disc a disc. Cada cop ens posa una pastanaga més gran i més lluny davant dels nostres nassos i nosaltres responem cada cop de forma més i més entusiasta. Tots tenim una personalitat i un rol dins del grup que ens permetem desenvolupar. Ens estimem. Ens coneixem bastant... no sé si massa. Treballem amb grans cançons.
D.C.: No només és la feina que més m’ha durat. També és anterior a la meva parella i a algun dels meus amics. I, segons com, li soc més fidel que a la família.



Conciliació de la vida laboral i musical: com t’ho fas?



D.A.: Como puedo, intentando cuadrar mi dia de fiesta semanal
para poder tocar en los conciertos y para los ensayos le tengo que robar tiempo a mi querida esposa.
D.V.: Tengo libertad de horarios para los conciertos siepre que quiero. Para los ensayos, pues nos lo montamos entre todos.
M.L.: A la primera entrevista avises i proposes condicions per poder assajar i fer bolos. En altres ocasions, fa anys, he hagut de fer malabarismes, mentir, aprofitar viatges de feina per fer bolos (i al revés).
D.C.: He anat guanyant amb els anys una certa llibertat d’horaris a la feina. Però així i tot vaig sempre de cul.




Mishima et serveix per desconectar de la feina? T’agradaria poder-te dedicar només a això?



D.A.: Creo que el sueño de todos es poder dedicarnos a la música un par de años, como mínimo, pero siendo realista ahora mismo es una vía de escape para tomar unas cañas en el Vinilo y hablar durante dos horas de lo que
tenemos que hacer y bla bla la bla bla..... y cada vez ensayamos menos.
O.D.: …………mmmmmmmmmmmmmissssshima!!!! Es una llave de Karate!
M.L.: Em dedico a la música, tot i que no només com a músic. Viure de la meva música, o de la música de Mishima no és un objectiu ni crec que hagi de ser-ho. En concret Mishima no deixa de ser una excusa per no avorrir-nos, per no deprimir-nos, per no morir-nos de fàstic. És una oportunitat per mantenir un grup d'amics que sense el projecte musical no seria tan intens.
D.C.: Sí. M’agradaria poder-me dedicar només a la música i a les meves altres inquietuds artístiques. Però no prou com per sacrificar l’ambició artística. No voldria que la meva vida i el judici sobre la qualitat de les meves cançons acabessin depenent de si les punxen o no a els 40 Principales o de si m’agafa el telèfon o no un alt càrrec del departament de cultura…




Indie=amateur / Professional=venut? Aquí hi ha trampa, no?



D.A.: Uy, a esta pregunta no sé qué decir pero sí que es verdad que cuando algún grupo que te gusta cuando es independiente luego triunfa, te da un poco de rabia y deja de gustarte tanto y piensas ¡qué vendidos!
O.D.: Sí. A la gente le encanta tener tesoros. Un grupo indie en España es eso. Si te van bien las cosas tu público tiende a pensar en la prostitución que es el oficio mas antiguo. Un respeto para las putas.
M.L.: No crec que la independència artística estigui supeditada a la dedicació exclusiva. La independència entenc que ho és respecte les lleis del mercat. Un grup indie que triomfa i s'instal·la en la fórmula que li ha donat èxit, deixa de ser indie no perquè triomfi, sinó perquè deixa d'explorar les seves possibilitats artístiques. Però la història és plena d'exemples de grups que triomfen comercialment amb un disc excel·lent i fracassen amb el següent tant excel·lent com l'anterior.
D.C.: Tens raó. És una trampa. Però guarda una part de realitat. Fixa’t en la història de la democràcia i en l’evolució de les retribucions als parlamentaris. ¿Creus que és el mateix fer política quan ja has solucionat el teu modus vivendi que fer-la quan te’n depèn el plat a taula? Els primers seran més idealistes i lluitaran per la llibertat, els segons seran més realistes i miraran de satisfer les demandes immediates de la població per mantenir el càrrec. En política és fonamental que convisquin ambdues maneres de fer. Jo crec que en la música, en l’art en general, no ho és tant.



Per acabar, per tu MISHIMA és feina?


D.A.: Sí, para mi es mi trabajo principal: he nacido para esto (para ser popstar), lástima que las notas del bajo no se conviertan en monedas de euro cada vez que las toco.
O.D.: Para mi el trabajo es con lo que te ganas el pan. Lo demás son inversiones de tiempo haciendo algo con lo que disfrutas.
D.V.: No, es un work in progress artístico, no lo puedo relacionar con la palabra trabajo.
M.L.: És un projecte al que hi dedico bastant temps. I el dedico amb professionalitat i entusiasme. Però no és, ni vull que sigui, feina obligada per ser retribuït i sobreviure.
D.C.: Sí, perquè és una obligació. I no sempre ve de gust. Potser costa d’entendre que una obligació, amb tots els sacrificis que comporta, te la puguis posar tu mateix. Però ho fas perquè bastant immediatament n’obtens beneficis (et regales música) i a la llarga n’arribes a estar orgullós (has fet obra).

Entrevista a Enric Montefusco - Standstill

Entrevista a Enric Montefusco
Standstill
per Andreu Viñas
---

Els superherois no existeixen però el relat d’algú que ha estat 10 anys resistint amb enginy infinit a expenses de recursos limitats et fa pensar que sí. Segurament et sonen els Standstill. Tenen la fortuna de no saber fer cap altra cosa que música, verbalitzar-la i escenificar-la en diferents formats. Nativa queda amb l’Enric Montefusco per dibuixar un mapa del que és guanyar-se el sou una nit de dilluns. Hores després que a Pinochet li donin l’alta definitiva, amb menú de pizza vegetal i Gràcia com a context per a parlar de tot. La setmana en què la nova banda enllesteix a La Capsa un bolo a “les galícies” per a desbordar energia, que és el que saben fer. El seu nou disc [Viva la guerra, 2006, buena suerte], parla d’emocions i de les guerres implícites en qualsevol relació principalment humana i propera. Estan acostumats a trencar i saltar-se les normes per tirar endavant els seus projectes basats en la premissa d’investigar en tot allò que no s’hagi fet abans. “Sempre des de la humilitat es pot fer complir qualsevol somni”. I això és el que els fa anar més enllà.

Què és el que no es veu a Standstil? ”Romper un silencio así no tiene perdón.”
La furgoneta és fonamental, tant la nova com l’anterior. Portem molts quilòmetres i el dia que falli no sé què farem. El local, ara per fi, després de deu anys, l’hem trobat: estem sols, sona bé, espaiós, llum natural, i a Can Tunis. I el tècnic, Gonzal, òbviament company i amic de batalles. Ens hem posat en situacions complexes i ens ha ajudat en tot el que suposa la logística de la banda. Aporta coses que fan falta en una banda. Tenir un element extern com el Gonzal cohesiona, i això és tan important com la part artística.

Lirisme intencionat...Què o qui el provoca? “Todo es pasajero”.
Hi ha etapes en què et passen moltes coses i per nosaltres la primera etapa va ser el primer i el segon disc. Moltes coses en poc temps: companyia de teatre i discogràfica. Després d’això vam parar per digerir i això implicava plantejaments diversos. Al disc Standstill va ser la primera vegada que es va plasmar el canvi i d’aquelles intencions s’ha intentat arribar més lluny amb Viva la guerra. En aquest nou equilibri hem trobat un lloc on tenim la sensació que havíem estat sempre. Han calgut tres anys per arribar on ens trobem còmodes.

Relacions humanes-components-decisions-criba. “¿Desde cuando alguien es capaz de dar más de doscientos pasos para mí?”
És com que jo no decideixo del que parlo a les cançons, simplement passa, i en aquest cas viure del grup suposa una dedicació molt bèstia. Implica que al final, a l’hora d’expressar-te, el vuitanta per cent és de la relació amb el teu company de grup o amb el teu manager o amb coses que són de la teva vida diària, els meus veïns son els meus companys de grup. La criba entre els que fèiem de la música el nostre motiu per viure i els que no es va fer abans de deixar b-core. Treure el disc amb la nostra pròpia discogràfica ens va fer deixar “curros” per dedicar-nos als enregistrament i les gires. Tots vam dir que sí en aquell moment. Això va suposar una vida més dura. Nòmada, precària, punky. Els supervivents sempre hem anat per sobre de les nostres possibilitats físiques i econòmiques i sempre que el grup ha demanat fer un pas endavant, per molt dur que fos, ho hem fet. Hem anat molt al límit en molts sentits.

Un exemple?
Qüestions sentimentals. Estar mig any fora de casa suposa trobar un equilibri que no tothom pot suportar. I a part, temes merament econòmics. Haver de sobreviure amb molts pocs diners i buscar-te la vida amb “curros” de dies perquè la resta del mes te’n vas de gira. Viure molt al dia i d’això s’aprèn i alhora desgasta. És anar per sobre de les teves possibilitats, cosa que al mercat espanyol té difícil cabuda. No s’aguanta econòmicament. Hem rebaixat les nostres necessitats bàsiques al mínim i ens hem buscat la vida com en àmbits com el teatre, que ens va ajudar econòmicament.

La “carniceria”? “Toda la ilusión por curiosidad”.
Sí, ara ja fem les nostres pròpies cosetes. La lliçó que vam aprendre d’haver estat amb la companyia de teatre va ser veure el grup des de la distància i adonar-te que ets músic però que podries haver estat actor o dramaturg, que en el fons estàs fent el mateix, amb uns altres mitjans però que tot és aprendre. Si t’interessa, tot està a la teva disposició. I això et serveix per créixer. Vam veure que tocant en directe funcionava la sinergia entre uns actors, uns vídeos i una música i que les tres coses juntes sumaven més que separades. Amb un equilibri posat al servei del dramaturg vam entendre perfectament que la potència que desprenien aquells espectacles donava infinitat de possibilitats per fer coses que no s’havien fet. Va ser descobrir un món nou.

De quina guerra parleu? “Gírate, que así es la guerra”.
De la personal i del desenvolupament individual. Però també es pot entendre com la de grup de música. Per les dificultats que vam viure en moments difícils. Moments que vam compartir tots però que en el fons no deixaven de ser guerres individuals. Petites i grans adversitats de la vida domèstica. M’interessava, precisament si la guerra té les connotacions que té, fer explícit que la de la que parlo és la dels problemes quan vas a comprar, aixecar-te al matí, o tenir un cap a la feina que es un cabró. Coses de la teva diària, sense grans abstraccions. Una de les coses que intento suggerir és que hi ha molts tipus de guerres, i que també es pot analitzar des de l’òptica de la guerra, una relació de parella o una relació de dos amics, perquè sempre que hi ha una relació hi ha un component de negociació o intercanvi relacionat a algun tipus de conflicte. En el fons d’això tracta el disc. Aquest és el nostre drama, no poder escapar del conflicte, és dur adonar-se que tot el que fem és per suplir una necessitat que tenim.

I la violència que implica qualsevol conflicte? “Campi qui pugui”.
La intenció del disc no és dir quina actitud has de tenir davant d’això. Simplement s’exposa, i cadascú sabrà el poder que té en les seves relacions i si li compensa actuar o no, però el que tenia ganes de plasmar era això amagat sota la taula que hi ha sempre.

El castellà, ha influït en la sonoritat global de la banda? ”Va, no me jodas...”
Crec que cada idioma té les seves singularitats. La seva fonètica i construccions gramaticals et porten cap a un lloc o cap a un altre. He intentat que les melodies d’aquest disc siguin una exageració de l’entonació en qualsevol conversa. Intento fer més musicals les frases de les converses i jugar amb això. M’influencia més com es parla al carrer. Escoltar, apuntar i escoltar-me que no pas pensar estrictament en la melodia com fan altres grups. Quan parlem estem cantant. Amb el castellà o amb el català, si hagués estat el cas, tinc moltes més eines tant a nivell musical i melòdic com de contingut.

I el procés... “Un poco de aire”
Normalment els temes parteixen d’uns esbossos de guitarra i veu, com una intenció per apuntar a algun lloc, textura o registre, i a partir d’aquí surten les frases i els temes de les cançons. El que sí és veritat és que a mida que vaig desenvolupant i tirant del fil o del tema d’aquesta situació, les frases es van entonant soles. Si a mi em va bé una melodia per a una part de guitarra, no la diré si no encaixa amb la frase en si mateixa. És un procés que va tot junt.

La gravació... “Mientras el Universo ronca”
Una de les coses positives de l’autoedició és fer les coses a la nostra manera. Al ser tan perepunyetes, sempre havíem tingut problemes de tot tipus amb els discos anteriors i sempre ens havia quedat aquella sensació de si “i si...” Ens vam proposar que no ens tornaria a passar. Tot i haver d’invertir més temps i diners. Vam triar l’estudi que ens agradava més, Music Lan, el més fort de Catalunya i possiblement d’Espanya o un d’ells, i com que no ens podíem permetre estar dos mesos allà, però alhora la qualitat de l’equip i dels tècnics es tan alta, vam decidir enregistrar allà la base rítmica i tot el que donés temps. Vam enregistrar tots alhora i aïllats en habitacions diferents. Després vam treballar amb en jordi mora, enginyer de so, i amb el seu equip portàtil ens vam instal·lar en una casa dos mesos a Montcabrer [Maresme], vam adaptar la casa i vam acabar d’enregistrar i mesclar. La masterització a Sterling Studios. També és una cosa que no havíem fet mai, masteritzar fora, sempre ho havíem fet al mateix estudi on havíem enregistrat els discos, un altre plus important. Jo crec que aquest disc està millor composat, executat, mesclat i masteritzat. El que volíem s’ha complert! Ens hem tornat bojos pel camí –i d’això no n’hem parlat– però ara ja, vist amb el temps, sento que el que volia era això. Escolto el disc anterior i no em passa. I quan el tornis a escoltar ho entendràs.

No us compliqueu massa la vida? “Por eso te cuidas tan mal...”
M’ho han dit moltes vegades, això que ens compliquem massa la vida i la resposta és que potser ho sembla. Com quan vam decidir cantar en castellà o involucrar-nos en el teatre o autoeditar-nos, i la conclusió és que jo no decideixo arbitràriament. És el que s’ha de fer en el moment que toca i jo no ho veig com una complicació, perquè és el que tu vols fer i el que t’agrada. Al final quan t’expresses també demostres una mica la teva personalitat. Vull dir que cadascú deixa veure el que és en les seves peces. En definitiva, no estar tranquils, no estar quiets.

Projectes futurs... “Estaría muy bien...”
Volem treure un dvd dels 10 anys d’Standstill pel 2007. Estaria bé després de l’estiu. Ara estem recopilant tota la informació i ho volem començar a muntar a la primavera.

El fareu vosaltres mateixos? “Y ya hemos llegado al fin de la noche”.
Si, així com jo no he estudiat música i amb el pas dels anys he arribat a les mateixes conclusions. He fet tòniques dominants, subdominants, ... Bé, tot el que m’haurien ensenyat en una escola, sense que ningú m’ho hagi dit, he arribat a posar els dits en aquella posició perquè em sonava bé. Doncs de la mateixa manera ho estic fent ara amb el vídeo, és una qüestió de sensibilitat. “Assaig-Error. Això sí i això no”. Fins que et familiaritzes amb el mitjà. Sempre he tingut la mateixa intuïció, de vegades estudiar et posa més límits dels que t’obre.

Properament:
9 de Febrer sala Salamandra de L'Hospitalet de Llobregat (Fiestas
demoscópicas)

andreu viñas

Entrevista a Xavier Baró

Xavier Baró
“Espero que d'aquí a 200 anys no se sàpiga qui ha escrit les meves cançons”
per Marçal Lladó

Quantes vegades hem sentit els músics reivindicar la plena llibertat artística? I quants pocs l'han aconseguida finalment? Entre aquests darrers m'atreviria a comptar-hi el lleidatà Xavier Baró. Enterrats aquells anys 80 on es va veure immers en l'espiral vital i musical del rock, des de fa una dècada ha trobat la seva pròpia veu. L'ha extreta de les àrides terres de Ponent i del que ha pogut desenterrar d'una tradició musical que l'obsessiona per inexistent. On són les cançons que et parlen des del jo? –es pregunta. Per omplir aquest buit, des de La cançó de l'udol ens ha regalat una colla de discos notables. El darrer es diu Flors de joglaria.

Els discos que has fet des de que vas començar a cantar en català mostren una trajectòria coherent i compacta. Per a tu, quina seria la sorpresa que aporta Flors de joglaria?
Tots els meus discos són bastant diferents l’un de l'altre, començant pel concepte sonor i pel temàtic. Flors de joglaria aporta un so nou, diferent, el so del grup en directe. És un disc basat en la combinació d'orgue, veu i guitarra. La temàtica també és bastant nova. Són vuit cançons que parlen de l'amor, des d'un concepte proper al d'Ausiàs March, i una altra que és una crònica històrica, “La caiguda de Lleida”.

El fet de centrar aquest disc en l'amor ha estat una decisió voluntària o espontània?
En principi és espontani. Quan començo a recollir les cançons per fer un disc em trobo que hi ha una sèrie de cançons que tenen una mateixa temàtica. Les ajunto i n'aparto d'altres. Sempre en tinc moltes més de les necessàries, aquesta vegada en tenia més de vint. Les que més m'emocionaven i em reconfortaven eren aquestes, i com que tenia ja el títol em va semblar que donarien color al disc. A més, l'amor l'havia tractat poc com a concepte.

El nexe entre aquesta temàtica amorosa i “La caiguda de Lleida” on el trobaríem?
En el concepte de joglar. Cada una de les cançons té la paraula flor. Les flors de joglaria són el producte del treball del joglar, i aquí ja em lliga aquesta cançó. Vaig dubtar a l'hora de posar-la al disc, però em va semblar que era un contrast interessant. A més, la cançó tampoc l'havia buscada... Tracta la batalla no com un fet merament cronològic o històric, sinó des del punt de vista de les persones. En l'última estrofa, quan la batalla ja s'ha acabat, pels carrers de Lleida hi queden les persones. Això em connecta amb el sentiment del disc.

A cada disc hi tens aquesta cançó de tipus tradicional, primer va ser el “Romanço d'en Vinaixa”, més tard “Contraban”... T'ho marques com un objectiu?
Una mica sí. A cada disc m'agrada posar-hi alguna cançó bastant tradicional, precisament perquè aquest substrat vull que es mantingui viu i jo vull ser-ne un activista. Necessito que hi hagi un element molt vinculat a la tradició però que a la vegada formi part d'un tot contemporani.

En les notes del disc parlaves del forat negre que tenim en la nostra música popular, la cara fosca del costumari català. L'hem de donar per perduda?
S'ha perdut la cançó que parla a partir del jo. És una cosa que està molt present en les cançons escoceses o irlandeses o nord-americanes, allà s'ha conservat molt. A part de les cançons de festa major i les cançons d'amor, és molt important que un poble rebi el llegat del punt de vista, tant personal com religiós o social. Això aquí s'ha perdut i mai s'ha buscat, no t'hi pots dedicar perquè això suposa enterrar la vida. Inclús el cançoner del Joan Amades és molt light. Jo ho trobo a faltar i per això ho escric jo. Espero que d'aquí a 200 anys no se sàpiga qui ha escrit les meves cançons i formin part del cançoner.

La reflexió que ens falta tot aquest tresor perdut la podries haver fet sense el filtre de Dylan, de Guthrie... de tots els americans que han fet el mateix però al seu país?
No se m'havia acudit pensar-ho. Jo sempre he estat molt lligat a la meva tradició, sempre he tingut la necessitat de buscar enrere. Ara, aquests noms que dius han estat almenys un estímul. Et fa enveja que hi hagi gent absolutament actual com Beck que faci coses basades en el seu folklore i que no són postisses, ja veus que porten un substrat cultural a sobre. I són americans, que després diem que només mengen hamburgueses!

Per què no ha sorgit espontàniament aquest procés a casa nostra?
Aquí et cal una inquietud. Hi ha un misteri que a mi em crida. No m'explica mai res però em va obrint portes. En canvi, els escocesos ja neixen amb això, tenen l'herència i no l'han d'anar a buscar.

Dóna la sensació que saps bastant bé el que estàs buscant, sobretot com a compositor...
Sé per on em moc, això sí. Em moc pel món de la lírica popular, que es basa en un substrat de tradició, però sempre amb un punt d'experimentació poètica. És una reflexió personal i a la vegada universal sobre la sorpresa de viure.

I com a músic?
Ara treballo amb una banda estable, l'Art de Troba. És el so que estava buscant i m'hi trobo molt a gust. Em permet expressar i experimentar. Són músics amb qui tinc una relació molt directa i molt oberta. A més, aquest so pot donar molt de si perquè no està explorat ni en un 25%. No sé si serà la meva banda definitiva però per mi ho podria ser.

En el disc anterior va portar la batuta en Ramon Godes i ara la pren en Víctor Verdú, tot i que estan tots dos allà. A què es deu aquest traspàs de poders?
És molt senzill. En aquest disc he tingut jo l'última paraula, però en Víctor té més protagonisme perquè està treballat tancats en una habitació ell i jo sols, inclús hem fet molts concerts amb aquest format. Les cançons han crescut amb un so d'orgue i guitarra. El so de l'orgue era nou per a mi i m'ha excitat molt, ha donat una textura a aquest disc que no tenia cap dels altres. Treballem amb el so de l'orgue litúrgic, no utilitzem hammonds ni res d'això. Per a mi, l'orgue és el que hem sentit tota la vida a les esglésies. El hammond és pel jazz.

Les guitarres elèctriques han quedat enrere definitivament?
En aquest disc la toco en un dels temes, “Festa”. Però no la puc utilitzar, les coses han canviat. Tot i que el so elèctric m'agrada molt i em continua interessant. Ara, el format rock ja és una altra cosa. La bateria sí que l'he descartat bastant.

Enyores alguna cosa de l'època de Primavera Negra i dels 80?
Res. El que lamento és haver-la viscut. Per a mi és una època molt dolenta, en molts aspectes. Els anys 80 són els anys de la destrucció d'un pensament, d'una forma autodidacta i artesanal de fer les coses. És el moment en què apareixen els grans depredadors dels negocis.

Ara mateix ets un artista respectadíssim per la crítica. Però a nivell més laboral, com et va en el món de la música? Vendes, bolos, ...
Hi ha temporades més bones i més dolentes però no faig massa bolos ni venc massa discos. Temps de destrals es va vendre bastant, es van fer dues edicions i vaig fer més bolos que mai, però no els suficients com per poder tenir una base sobre la que edificar nous projectes amb calma. De totes maneres, procuro dedicar-me a això i no fer massa coses més. Hi ha dies en què te'n canses, però llavors et surt un bolo i t'animes. Però el dia a dia és molt difícil. Com va dir l'Oriol Tranvia, el vàter sempre està ocupat i sempre hi ha el mateix a dintre.

MARÇAL LLADÓ

Entrevista a Mr Hubba y el Mono Inventor.

MR HUBBA Y EL MONO INVENTOR
“Si no ens escoltés ningú, no faríem música”
per Jordi Oliveras

Mr Hubba y El Mono Inventor són una proposta peculiar al nostre panorama. No són fàcils de classificar. Tenint proximitat amb la cultura pop i formacions d’aquest estil, practiquen música més propera a l’electrònica, tot i jugar també amb recursos poc habituals en aquest camp. El projecte va prendre forma fa un parell d’anys i ara editen el disc Stargarder que presentaran el proper dia 12 a l’Hipersons.
La singularitat del grup també es reflecteix en la conversa amb Guille Martorell i Miguel Yuste, els seus únics components. Una conversa amb certa complexitat, pel soroll del lloc on ens vam trobar, i també per un ús complex (al menys per la transcripció de l’entrevista) del bilingüisme. No obstant, crec que a la conversa hi ha motius de sobra per interessar-se pel seu món.

Com és la vostra jornada diària habitual? A què us dediqueu?
Guille: Els dos estudiem música, i a part toquem, en aquest i en altres grups. Jo també estic amb El Chico con la espina en el costado i amb Abús.
Miguel: Yo he dejado otros proyectos. He decidido centrarme en esto.
G: Dediquem a estudiar música el mateix temps que un altre dedicaria a estudiar econòmiques.

Què va passar amb Jellyfish Skies, Guille, el teu anterior projecte?
G: Cada cop estava més a Barcelona. Artísticament tenia ganes de fer una altra cosa, però estava encantat i ens ho passàvem molt bé. Encara ens trobem ara, i ho passem bomba. Era un projecte de rock, pur i bàsic.

Com us vau reunir vosaltres dos?
G: Estudiant a la mateixa classe.
M: En clase de guitarra.
G: Vam començar fent demos. Feia temps que ho fèiem, però un dia vam decidir convertir-ho en un grup.

Ha evolucionat el vostre projecte?
M: Ha evolucionado mucho.
G: Treballem molt. Igual abans era més reflexiu. Primer només ens dedicàvem a gravar en una habitació amb les nostres cintes. Després, en tocar en concert davant de gent, i amb una altra mena d'ambient, tendeixes a una altra cosa.
M: También que somos receptivos a todo. Un día tenemos una caja de ritmos y la usamos. O un xilófono, o lo que sea. No es nada premeditado, ... Seguramente el próximo disco será muy diferente, y el otro no tendrá nada que ver.

Com preveieu la vostra evolució?
M: Contaremos con mas gente en el próximo disco.
G: Això si que és un canvi definitiu. Al proper hi haurà molts més músics, perquè ja portem com vuit col·laboracions.

Quan et mires el currículum de Mr Hubba, sorprèn la quantitat de concerts que han fet per diverses ciutats europees. Com ho feu per trobar concerts a fora?
M: El mismo esfuerzo para toca fuera que para tocar aquí. Nos salen más cosas fuera que aquí.

Heu enviat demos a gent que coneixíeu?
M: A gente que no conocíamos de nada. No tenemos ni promotor ni nada.

Davant de quanta gent toqueu quan toqueu fora?
M: Depende del bolo.
G: Varía, de diez personas a trescientas, ...

Paguen bé?
M: Al ser dos personas es más fácil. Nos pagan lo suficiente como para poder hacerlo y volver con algo de dinero.
G: Si no, no lo haríamos.
M: Al principio sí, pero ahora no lo haríamos.

Ara en concret teniu vàries dates, no?
M: Del 19 de noviembre al 6 de diciembre vamos a Bélgica, Austria y Alemania. 15 días.
G: Y despúes nos vamos a Amsterdam. La misma promotora nos organiza tres conciertos allí. Dos en la misma sala y otro en otro sitio.

La gent us coneix, fora?
G: No hi ha hagut res de premsa, potser perquè no hem tingut res per presentar fins ara. Al concert de la Tate no hi havia premsa, però hi havia 300 persones. Erem dos grups, nosaltres i uns anglesos.
M: Con lo que ganamos en la Tate pudimos ir a Inglaterra, Alemania y Irlanda.
G: No queremos premiar un promotor que nos pague una miseria aprovechando otro que el día antes nos ha pagado lo que nos tenía que pagar, pero sí que en las giras lo miramos un poco en global.

A Barcelona us sentiu sols artísticament o us sentiu aprop d'algú?
G: Hi ha la gent del Sónar i la gent del LEM que ens han fet sentir bastant bé en aquesta ciutat. A nivell més personal, ens sentim propers a gent amb qui ens veiem i compartim coses, que no ho diries mai, per la distància artística o estilística.
M: Además somos muy abiertos.

Quin és el paper de Cristian Vogel al disc?
M: Ha hecho la mitad del disco.

S’ha implicat molt?
G: Sí, per què crec que ell no fa res que no li agradi. Lo bueno es que el día que fuimos a verlo en el estudio comentó que estaría bien que algunos de los temas los mezclara Joe Robinson, que tiene un premio Mercury por producir a Badly Drawn Boy, ... y los dos le dieron al disco los toques justos que necesitaba.

A què és degut que ho graveu tot en cintes?
M: No és un manifiesto, una filosofía, ni nada así. Primero no teníamos otra cosa. Luego nos acabó gustando y nos va muy bien.
G: S'adequa als instruments que fem servir, dels anys vuitanta, setanta,... analògics.
M: El estudio de Cristian es analógico también y ya lo completa.
G: Y no lo sabíamos. Sabíamos que era un crac y fuimos por esto, pero luego vimos que le encantaba la onda.

Què escolteu que tingui relació amb el que feu?
G: Et diem lo últim, que sinó no acabarem mai. Tot té a veure amb el que fem. Jo no crec que sigui capaç d'escoltar res que no m’influenciï. Avui he escoltat West Side Story, Cole Porter cantat per diferents artistes, Satie, Brian Eno, Tangerine Dream, ahir vam escoltar Mahler, a l’Auditori, ... fantàstic el nou director, japonès, superexpressiu, boníssim, ...
M: Todo influencia. No sólo música, también pintura, mujeres, ... es cierto.

Si dieu Brian Eno, Tangerine Dream o Cole Porter, ho entenc, ...
G: Bé, és que en el moment que vam començar el projecte, Tangerine Dream i Brian Eno els vam escoltar molt, i Cole Porter després l'hem escoltat moltíssim. Brian Eno per la filosofia i Tangerine Dream pel so. Només com a exemple, eh? Hi ha moltes més coses, ... que després ho sintetitzeu i quedem classificats, ...

A mi, m'és més fàcil trobar referents antics que contemporanis en la vostra música.
G: Pot ser perfectament.

D'aquí, hi ha alguna cosa que considereu propera?
M: Compositores clásicos, un montón. Desde Paco de Lucía hasta cualquier cosa.
G: O un semàfor, una pel·lícula, ...

Ho parleu això, de les influències?
G: Acostumem a fer els temes bastant per separat, però apart de la composició hi ha tantes coses que fem junts: el so, els arranjaments, ... que quan acabem un tema, l’acabem sentint dels dos.

Quan us vaig veure l’any passat, al LEM, vaig pensar que s'ha de tenir molt de temple per mantenir el vostre tempo. El ritme de vida actual és diferent.
G: Però, per exemple, al LEM el públic va estar genial.
M: Estamos de acuerdo. A mi me cuesta más hacer esta música que algo más rítmico. Necesito más concentración. Poner más de mí.
G: Per estadística, el nostre grup demana una mica més per part del públic. Una mica més. No gaire més.

Què és el que més us interessa del futur del vostre projecte artístic? Posaré diferents exemples. La pasta?
M: Pasta, poca vamos a ver.
G: No, ... a ver, ... El que més, no, però quan més professionalitzes una història, més t'hi pots dedicar. Pequem de somniadors. No arribes al que pensaves però si arribes al 50%, igual és bastant.
M: No podemos pensarlo como un hobby. Si no, no saldríamos de Barcelona.

Que us escoltin?
G: És bàsic. Si no ens escoltés ningú, no faríem música.
M: Si no me escuchan, no toco.
G: Yo creo que ni compondríamos. Yo hago un tema y es para ver qué piensas y luego qué piensa la gente. Y cuanta más gente, mejor.

Hi ha gent que diuen que toquen per ells.
G: Jo crec que són mentiders.

Que us valori la crítica o algú?
G: A mí me hace más ilusión que otro músico diga que le ha gustado que un crítico.
M: Es que fastidia, ¿no?, que un crítico diga algo malo. Las críticas que se hacen hoy, a mi me parecen muy malas. No creo que una persona deba dar una opinión e intentar que los demás lo vean así. Debería explicar más y valorar menos.
G: Jo valoro molt la opinió d'un músic, respecte a la d'algú que és periodista simplement.

Creus que un músic està més preparat per valorar música?
G: Per escriure no, però per valorar-la, si. Veus periodisme musical que està escrit superbé, com si haguessin escrit una cançó perfecta. Quan llegeixo crítica de fora em costa menys enfadar-me. La crítica d'aquí la controlen els quatre de sempre i em sap una mica de greu.

http://www.myspace.com/hubbamono
http://www.mrhubba.com/

La divina providència de Pau Riba

LA DIVINA PROVIDÈNCIA DE PAU RIBA
Anna Cerdà

Dimecres d’estiu del mes d’octubre de 2006. En Pau ens enxampa amb les braves a mig fer a la barra de l’Amaya, a la Rambla. Ve de fer gestions, i encara n’hi queden més, de fet s’escapa un moment a La Caixa (no se’n salva ningú!) i al tornar trobem lloc per dinar just entre les taules del Rafael Ribó –que a l’acabar, s’atura a saludar- i d’un senyor que sembla el Papuchi. Bon presagi.

Encarregat el menú, ens posem a parlar del que sembla inevitable: Dioptria. Primer perquè ve precisament d’enllestir detalls sobre la seva reedició i segon perquè fa un mes de l’homenatge que li van fer a l’Auditori. El nou Dioptria tindrà una doble reedició: una de facsímil, en digipack, i una altra de luxe, numerada, que intentarà recuperar íntegra la imatge de l’original en què es va basar la portada i inclourà, entre altres coses, un audiovisual que rememora com es va gestar el disc allà pel 1969. La il·lustració de Phillipp Otto Runge que tots coneixem (el jesuset) és només la dotzena part d’un oli pintat el 1809 i fragmentat en nou troços, seguint instruccions de l’artista a son germà. Una obra anomenada Der Morgen, L’Albada.

Mentre esperem que aquest nou llançament tingui data, passem a parlar de Dioptria 2.1, el celebratge (¡!??) dels 35 —en realitat 37—anys d’aquest mític disc.

“A mi no em va agradar el resultat final. Si la idea era versionar el disc en clau de jazz hagués calgut implicar-hi també cantants de jazz, no fer que cantautors i rockers tinguessin prou feines a seguir els arranjaments... Enlloc de facilitar les coses a tota una sèrie de músics, la majoria amics, el que van aconseguir és incomodar-los, fent-los seguir compassos que no són els habituals en ells, etc. Ja em sembla bé que el Llibert Fortuny interpreti Dioptria, i el que vulgui, però en tal cas haurien d’haver trucat a la Mònica Green o a la Carme Canela, que al cap d’allà m’ha fet cors durant molts anys, ¿no? Jo creia que un homenatge te’l feien a favor, i no en contra. En realitat estem parlant d’un pla d’explotació brutal a esquenes de l’autor. Crec que trucaré a la gent de l’Enciclopèdia Catalana per dir-los que a la paraula homenatge hi afegeixin una nova accepció: <> Això a un artista viu i en actiu no se li fa: tenim un país petit, un mercat exigu, i així que li poses dues gotes de més, se satura. Si haguessin dut a terme tot el que es van proposar —pretenien fer una gira i tot—, em condemnaven durant dos anys a la banqueta. Fins i tot la Generalitat em felicità per la subvenció milionària que m’havien concedit a mi. Increïble!”

Com s’entén, doncs, la voluntat d’homenatjar un disc de referència com Dioptria però saltant-se la figura del propi autor?

“Els de la revista Enderrock estaven en fals: els seus lectors el van escollir com a millor disc de la discografia catalana al seu número 100, ja fa gairebé tres anys, i encara no li havien fet els honors. Per més inri havien arribat ja al Rockcol·lecció 24 sense dedicar-ne un al seu autor. I, és clar, tocava! Era la gran ocasió.”

Per tant quan es van adreçar a tu, els vas dir que no et semblava massa bé el plantejament...

“La meva reacció els ha indignat a tots, a sobre parlen de mi com si fos un desagraït i un pessetero.”

A vegades una pensa si això és un mal endèmic del país. Fer les coses malament, vull dir. Intentar fer un homenatge a un disc passant de la persona que l’ha parit...

“Abans el contra Franco justificava qualsevol cosa. Ara s’ha substituït pel fer país. Aquesta excusa permet amagar operacions comercials inconfessables i de gran envergadura. En el fons se m’adrecen com si m’haguessin de salvar d’alguna cosa, tractant-me com si fos un artista acabat i obsolet, com si se m’hagués d’ajudar a recuperar un estatus o una cotització suposadament perduts. Res de presentar el meu últim projecte, Metralletres, per exemple. Ni parlar-ne! Queda millor salvar un nàufrag de morir ofegat… i per sorpresa! Home, una bona sorpresa fou, posem per cas, la que li van fer al meu avi, al Carles Riba, que un dia els amics el van ficar dins un cotxe, el van dur a Cadaqués, li van obrir la porta d’una casa i allà tenia la taula parada i les parets plenes de Dalís, Picassos, etc... Però no: jo els feia falta per la promo i la sorpresa s’acabava aquí. Al principi, fins que no els vaig parar, parlaven fins i tot de l’Any Pau Riba, com qui diu l’Any Quijote! És a dir, una pura operació comercial. A banda de cert xantatge moral… o polític… o simplement comercial: primer muntes tota una història amb no sé quantes institucions i agents que s’hi impliquen sincerament... després qui s’hi nega? Se suposa que si et poses en contra de tota aquesta gent, t’esborren del mapa. Així i tot, quan, a l’hora de la veritat, hi penses un xic, descobreixes que tampoc és que tota aquesta gent t’hagi ajudat mai gaire... S’ha creat una mena de trust on els funcionaris s’han fet els amos del propi sector. Ells maneguen tot el circuit: decideixen qui entronitzar i qui mantenir al marge, dirigeixen festivals, revistes, programes de televisió. Si el Dioptria és tan clau, per exemple, per què ni a mi ni a molta gent no se’ns ha ofert mai de participar en aquests actes que suposadament projecten la nostra cultura a l’exterior? No vull ser víctima del dilema de si callar o explicar tot això. Simplement desitjo que aquest suposat model de producció no es repeteixi, perquè és una fal·làcia. Puc entendre que mani el màrqueting, la promoció, però llavors que no ho anomenin homenatge. Quan vaig preguntar si jo en trauria alguna cosa, em van contestar de seguida que els drets d’autor. És a dir, un plat de llenties d’aquí a un any… que és quan jo ja m’hauré mort d’inanició perquè el meu territori l’estan trepitjant i cultivant ells! I en nom meu!”

Però parlem del concert en sí, què et va semblar?

“No em van deixar ser en la tria d’intèrprets, i crec que hi va haver errors. M’hauria agradat sentir l’Adrià Puntí batallant la Conxita, —em va trucar i tot, però clar, m’imagino que ell és tan o més incòmode que jo...—, m’hauria agradat sentir Antònia Font al galop d’alguna simfonia, m’hauria agradat sentir físicament —oir— el vídeo de l’Albert Pla, tapat pel volum excessiu del grup de base, m’hauria agradat sentir més veus de la resta d’Espanya, m’hauria agradat que algú hagués convidat als germans Batiste, i al Romà Escales, m’hauria agradat que algú hagués convençut al Toti… ”

A banda de tot això, què té Dioptria que arribi fins i tot als més miops?

”Quan vaig presentar l’Astarot al Canet Rock del 77 les crítiques van ser horroroses, en canvi, quan el vam editar l’any 99 tot foren alabances. Amb Jo, la donya i el gripau (1971) recordo que la crítica va ser furibunda, l’Àngel Casas va dir que per fer cançó popular ja en tenia prou cantant ell solet el Sol solet a la dutxa. Anys després em va confessar que no estava gens malament. ¡Cualquier tiempo pasado siempre fué… pasado!
Dioptria va ser un disc paradigmàtic i providencial, en el sentit que sense la intervenció de la providència, no hagués estat el mateix. És un disc que té dues cares (bé, quatre, ja ens entenem!). La primera part ataca el sistema —el sistema puritano-capitalista—, apuntant al més sensible: la família; i dins d’aquesta, el punt més dèbil: la dona patidora, però culpable, en gran part, de sostenir el masclisme prepotent que ha dut la civilització a l’absurd i l’ha abocat a l’autodestrucció. Hi apareixen els arquetipus, la Conxita antieròtica, la noia de porcellana que està buida, la mare bufona que es comporta com una nena petita, l’esposa-meuca... Era la meva manera de dir que s’espavilessin, que abandonessin el paper d’oprimides i es rebel·lessin, que la nova civilització ha de ser un mater-patriarcat. Llavors, entre el primer i el segon disc, em faig hippy… Si el primer és un rebuig a la cultura dels peixos, el segon és un primer esbós de la cultura de l’aiguader. Hi apareixen ja alguns elements que després seran recurrents: el retorn a la natura, a una vida tranqui-la, el rebuig dels diners, la reivindicació del joc, de l’atzar, la crítica a la religió com a element opressor i mercantilista. Entre el primer i el segon disc hi ha el naufragi d’una civilització i el naixement d’una altra. En aquest sentit és clau providencial el tema Taxista. A la primera versió, la que estava impresa a la bossa perquè és la que hi havia d’anar, el protagonista critica l’atur però busca feina; per tant, vol ser útil, integrar-se a la societat. A la versió que finalment hi vaig cantar, en canvi, la que no surt a la bossa, el protagonista ja no busca feina i per tant no es vol integrar: passa de tot. A part que és ja una introducció a la psicodèlia i un primer pas cap a Formentera. No sé si és per això, però el disc té una vitalitat a prova de bombes, i no para de créixer. (I mira que està envoltat d’absurditats, com la nota que hi va afegir l’editor... o el fet que no ens el deixessin presentar al Palau, cosa que vaig respondre enviant-hi una botifarra... —per cert, que el director del Palau era parent del president aquest que acaben de fregir com una ídem—).
En fi: és un disc molt radical. I sincer. I va i ara m’assabento d’això de Der Morgen, L’albada, que tant significa el naixement del dia com el naixement d’una nova singladura de l’humanitat (i no ho dic jo sinó els llibres d’història de l’art). Pura providència!”